Intueixo un nou any amb tres papes. No seria insòlit en la mil·lenària història de l’Església, però la diferència és que normalment quan n’hi ha hagut tres és perquè s’han mort o hi ha hagut un cisma. En canvi, podríem arribar a tenir aviat un any amb tres papes vius i sense col·lisions ideològiques. L’any dels tres sants pares s’ha repetit 13 cops. El darrer va ser el 1978, en què va morir Pau VI a l’agost, el succeeix Joan Pau I -que mor 33 dies després de ser escollit- i Joan Pau II, l’elecció del qual va tenir lloc el 16 d’octubre. Això ja havia passat altres vegades, la primera el 117 amb els papes Evarist, Alexandre I i Sixte I. Si el papa Francesc un dia presenta la renúncia com va fer el papa Ratzinger, es podria donar l’avinentesa que tinguéssim tres papes, i a més, vius al mateix temps i allà mateix. No és el mateix un papa a Avinyó i un a Roma, o un papa a Roma i un a Baviera, que tres pontífexs vivint dins el minúscul estat del Vaticà. Pels fotògrafs oficials vaticans seria un xoc visual. L’anomalia dels dos papes, que Netflix ja va immortalitzar, es podria convertir en més rocambolesca amb tres caps de l’Església catòlica mundial simultanis vius, el regnant i els emèrits. A diferència dels anys de tres papes precedents, aquests podrien no succeir-se uns als altres, sinó conviure. Imaginar tres papes, vius, vestits de blanc, vivint al Vaticà em sembla d’alta complexitat per a la comprensió lectora mínima del catòlic mitjà. A alguns, la idea de veure ara els dos papes junts ja els grinyola. De Papa n’hi ha un, però si visualment en visualitzes dos, i a més vesteixen de blanc igual, l’estètica de la posada en escena confon. A més, el desconcert s’agreuja per motius ideològics. Ara els tenim vivint allà mateix, al recinte vaticà, i una part de l’Església s’ha enrocat amb Ratzinger, instrumentalitzant-lo i fent-ne una icona del passat rigorós i conservador, mentre el contraposen al Papa actual, populista i agitador de masses. No ha estat fàcil d'explicar, la coexistència papal dual. La dimissió de Ratzinger va agafar sense preparació l’Església. La dimissió de Bergoglio no hauria de ser una sorpresa, i el procediment per establir què fa el Papa emèrit hauria de ser més clara i ben dibuixada.

Desitjo més bona vida al papa Ratzinger, que des de fa temps ja ha dit que s’està acomiadant d’aquest món, i que fa el que volia -pregar i portar una austera existència- però no on volia. Ell hauria preferit marxar a Alemanya, però finalment va optar per una vida discreta a Roma, si és que un Papa emèrit pot aconseguir una vida discreta. De tant en tant es troben amb Bergoglio, i la sintonia, pels qui ho  perceben i coneixen de prop, és més alta que la que amplifiquen alguns enverinats mitjans de comunicació que es diverteixen amb la confrontació, un art, el de la polèmica i la divisió, en què Roma ha estat sovint vencedora.

L’argentí Bergoglio no amaga les intencions de dimitir si es presenta el moment. La maquinària de la successió ja fa temps que ha engegat tènuement els motors

L’argentí Bergoglio no amaga les intencions de dimitir si es presenta el moment. La maquinària de la successió ja fa temps que ha engegat tènuement els motors. El nou Papa, el tercer, haurà de sortir del col·legi cardenalici que cada cop més s’assembla al tipus d’Església que prefigura el papa Francesc: més sinodal, és a dir, més de lideratges compartits, més perifèrica -menys eurocèntrica-, més destinada a servir i ser útil a la humanitat i no lligada als propis interessos, més universal, polifacètica, capaç de ser ferida. El poder central de l’Església no segueix els mecanismes d’una multinacional, tot i ser una multinacional de meravellosos engranatges i ramificacions. El president de la companyia no vindrà escollit per un comitè directiu petit, sinó que tot el col·legi de cardenals votarà. El nou Papa, però, potser encara no és dins aquest cercle. Bergoglio ha creat molts cardenals, però encara en pot escollir més. De la seva destresa fitxant col·laboradors, en pot dependre el futur de l’Església. Sempre amb l’ajuda de l’Esperit Sant, un altre protagonista que també intervé en aquesta elecció. Dilluns passat no va ser festa perquè sí, sinó que se’n diu la Segona Pasqua o vinguda de l’Esperit, Pasqua Granada o Pentecosta. Tots aquests ingredients, el Papa actual, els seus col·laboradors i la misteriosa figura de l’Esperit Sant, són els qui poden propiciar la foto dels tres papes.