El teatre i l’òpera són veritat. El cinema, meravellosa invenció, té un punt artificiós de repetició fins que surt l’escena bona i ens arriba empaquetada i a punt. Fins i tot la literatura ens permet tornar-hi i retornar-hi, i rellegim en diferents moments vitals nostres: ens hi posem quan volem. Però en el teatre i l’òpera la vida “passa” en el moment en què hi som, i aquell moment és únic, irrepetible. Com em recorda el crític operístic Radigales, és l’art del temps i se sustenta en la música. No podem demanar que s’aturin perquè en sortim un moment. O hi ets o t’ho perds. A Barcelona ha tornat amb empenta visual i fastuositat continguda el “Rigoletto" de Verdi, amb una posada en escena que evoca “V de Vendetta”. I no és només una picada d’ull estètica la que es pot admirar al Gran Teatre del Liceu. A “V” ens transportem a Gran Bretanya, on uns corruptes vinculats al poder i a l’Església van cometre atacs terroristes i van llançar la culpa a un estranger, perquè la culpa sempre és millor que l’expiï un altre. I ho maquinen així per consolidar la seva influència. Al Rigoletto som a la cort de Màntua, a Itàlia, on el Rigoletto (que no és un xai sinó més aviat un home autocentrat i turmentat per una maledicció) viu experiències de corrupció, venjança i drama, des de l’inici fins el final.

Verdi fa servir més d’un cop el concepte “venjança”, i per tant la “vendetta” es canta, s’invoca, s’implora, tant al món com a Déu. El que és fascinant de l’art és la hipèrbole. “Trenta dies plorant llàgrimes de sang” és una frase tan bonica com irreal, però entonada en un escenari que sembla un sobre gegant mig obert, o una tomba postmoderna plastificada, agafa una força inusitada. 

Mozart advertia que en l’òpera, la poesia ha de ser “per força” una filla obedient de la música. I la veu és l’arma que legitima la narració: o te la creus, o és un artifici. En aquest Rigoletto, els moments de venjança, ràbia, impotència resulten creïbles fins a l’infinit. Els de la seducció, l’acostament eròtic —entre pueril, pur i enrevessat i maldestre— són menys creïbles. Per què? És el mal sempre més interessant que el bé? En Verdi, que no era un home de missa diària, Déu, el culte, la pietat… apareixen, fruit de la seva època i escenaris idonis pels seus personatges, criatures que no estan a l’alçada i que maquinen, com bons humans per aconseguir el que volen. Però la voluntat divina s’imposa, perquè va per una altra autopista. En el fons Verdi és altament providencial: tu fes el que creguis. Fins i tot creu-te que ets artífex de la teva pròpia vida. Pensa que pots esguerrar la teva existència i la dels altres. Al final, inexorablement, passarà el que Déu vulgui.