L’esclavitud té molts cantells. Fins i tot a l’Europa de la Il·lustració s’exercia una forma d’esclavitud allunyada dels tòpics que ens arriben a través del cinema. Al Pirineu occidental –sobretot a Navarra– es va desenvolupar un sistema que legitimava l’esclavitud de la comunitat agot; una minoria considerada d’un origen incert i d’una composició misteriosa que durant sis segles –fins al 1819– va estar sotmesa a una forma genuïna d’esclavitud.

La llegenda negra

La tradició popular havia fabricat la creença –convertida en certesa absoluta– que els agots eren empestats que havien de ser aïllats per pura profilaxi. I que la seva malaltia la transmetien als seus descendents pels segles dels segles; senzillament perquè se’ls considerava que eren una “raça maleïda” condemnada per la justícia divina a redimir eternament el pecat que havien comès per la seva simple existència.

Dit això, no cal pensar massa per veure que l’Església hi era a prop. El clergat va contribuir poderosament a vestir la llegenda negra. A la condició d’empestats perpetus, se’ls va penjar també la naturalesa d’heretges contumaços que feien proselitisme de la seva ideologia, considerada enemiga de la fe cristiana i de l’Església catòlica. Càrrecs que –en aquell context– equivalien a dir que eren els pitjors delinqüents terrenals possibles i uns condemnats eterns impossibles.

Fins i tot alguns pretesos erudits es van atrevir a pontificar sobre la qüestió. Apareix un personatge anomenat Martin de Bizcay –figura local de la intel·lectualitat del 1600– que després d’assegurar que eren provadament descendents de saquejadors, violadors, assassins, licantrops, devoradors de criatures i lladres de cadàvers; dubtava si el seu origen radicava en els malignes visigots que mil anys abans havien pretès exterminar el poble navarrès o en els terribles víkings que poc després havien assolat el vell reialme.

El cordó sanitari

Amb aquesta bateria de prejudicis, el cordó sanitari que es va establir va ser una pura conseqüència. Es va desplegar un corpus de lleis que contenien des de les prohibicions més peregrines a les més sofisticadament perverses.  

Entre les primeres, destacava la prohibició de caminar descalços: s’assegurava que la planta del peu agot infectava les pastures. També se’ls obligava a circular amb una campaneta lligada al cap d’una gaiata –com els autèntics leprosos–; i a cedir el pas a persones i animals. I se’ls obligava a residir en barris aïllats i allunyats de les poblacions, que esdevenien autèntics guetos. També se’ls prohibia tenir amistat o emparentar-se amb la població autòctona.

Processó d'agots. Segle XVII

I entre les segones, trobem situacions tan rocambolesques com la prohibició d’edificar temples en els seus guetos i l’obligació d’assistir a tots els oficis religiosos a la parròquia de la vila. Amb la particularitat que se’ls feia entrar i sortir per una porta petita, i se’ls administraven els sagraments a part de la resta de la feligresia. I d’altres mesures, com l’obligació que tenien de dur un distintiu cosit a la roba: una peça de color groc que prefigurava la pota d’un ànec. Un detall que ens recorda el paisatge social de l’Alemanya nazi.

Però allò perversament recargolat era la prohibició que se’ls havia imposat de tenir terres o bestiar en propietat. I això equivalia a negar-los-hi la possibilitat de prosperar. Els agots van sobreviure exercint els seus oficis tradicionals (paletes, fusters, ferrers) però subjectes a condicions duríssimes que fixaven els seus únics clients –la noblesa local– a través d’uns contractes draconians que lligaven personalment el productor amb les necessitats del patró.

Desmuntant la llegenda

Investigacions recents han demostrat la falsedat de la llegenda negra. Els agots no van patir més epidèmies que la resta de la població. L’arqueologia funerària ho certifica. Els trets físics definitoris que alimentaven el misteri de l’origen (ulls esquinçats, pòmuls marcats, mentó pronunciat), i que Pio Baroja (pioner de l’antropologia basca) va presentar com l’antítesi de l’home basc, són propis de la gent de l’Europa central i atlàntica. I els adquirits (cap gran, lòbuls enganxats al crani), són propis de les comunitats humanes que tenen una història de poc mestissatge.

El que sí que sembla provat és que van festejar amb les heretgies de l’època. Als guetos es practicava una curiosa simbiosi entre l’esoterisme, la fetilleria i la cosmogonia proto-basca. Tot plegat prova que el nucli originari estava format per supervivents de la croada contra el catarisme de 1218, procedents de les regions de Tolosa i Lió. Però amb posterioritat la composició es va alterar. S’hi van afegir delinqüents fugitius, bruixes i bruixots, pobres de solemnitat, rodamons desclassats, discapacitats físics i malalts mentals; tots d’origen ben divers. Fins a convertir els guetos en una concentració de persones que tenien en comú el fet que tots havien estat expulsats del sistema.

La Navarra dels agots vivia un conflicte obert entre les classes populars (que s’aferraven a les lleis ancestrals que les protegien) i les oligarquies dominants (que pretenien liquidar les lleis per exercir plenament el poder). Els agots eren, en aquest joc de tensions, la baula més feble. La fabricació de la llegenda negra s’explica des de la posició de les classes populars, que els percebien com un factor de desestabilització econòmica i com una amenaça a l’equilibri poblacional. En canvi, les lleis anti-agot, varen ser promulgades perseguint l’interès de les oligarquies.

Els agots en l’actualitat

Del món agot no queda pràcticament res. Amb l’abolició de les lleis anti-agot –el 1819– en plena liquidació del règim senyorial, molts van emprendre el camí de l’emigració americana. Alguns van fer fortuna, van retornar i van crear nissagues de comerciants i d’industrials que són part important de la història contemporània d’Euskal Herria.

Els barris agots es van dissoldre. No ha quedat consciència d’identitat ni d’origen. I avui resta com a únic patrimoni un petit museu a Arizkun (Navarra) que ha impulsat amb els seus propis mitjans l’escultor d’origen agot Xabier Santxotena. El darrer testimoni d’una comunitat que es va dissoldre –paradoxalment– amb l’ensorrament del món que l’havia oprimit. El testimoni d’una època que a Europa hi havia esclaus que no eren com els que ens mostren al cinema.