Feia anys que em preguntava per què carai l’única llengua romànica (que jo sàpiga) que té el so [θ] és el castellà (i només el castellà que es parla en unes determinades zones d’Espanya, per no dir a Castella). Hi ha gent que es pregunta per què la xocolata és tan bona; jo em pregunto aquesta mena coses. Què hi farem, hi ha d’haver gent per a tot en aquesta vida. Arran d’aquest gran dubte existencial que em corroïa i d’una intuïció que em germinava a dins del cor, vaig iniciar una investigació. Primer de tot, m’agradaria fer un aclariment (per als que no sou filòlegs o per als que ho desconeixeu i teniu ganes d'aprendre coses noves): el so [θ] és el de la ce espanyola (cebolla, zapato); aquella tan complicada de dir, aquella que seria molt més senzilla de dir com una simple essa sorda ([s]ebolla, [s]apato), com ho fan a tota l’Amèrica del Sud. El primer que vaig descobrir em va arribar via bocaorella: es veu que tot era culpa d’un rei de Castella que no sabia pronunciar la essa sorda perquè era papissot (ceceaba), i que, per no ofendre’l, els seus súbdits van començar a parlar com ell. Em va semblar un raonament molt coherent tractant-se de Castella, però poc fiable per la via de transmissió (ja sabeu com comença i com acaba el bocaorella), així que la meva intuïció em va empènyer a continuar investigant.
I va ser un bonic dia de primavera, mentre observava com un colom deixava anar un cagalló a dins del cafè d’un senyor que esmorzava a la taula del costat, que les portes del coneixement se’m van obrir de bat a bat i ho vaig entendre tot. De sobte, vaig recordar (tot i que mai he tingut un professor que m’hagi fet agradar la història) dues coses: d’una banda, que els àrabs havien viscut molts anys a la península Ibèrica i, de l’altra (gràcies a la meva passió per les llengües semítiques), que l’àrab té el so [θ] (o, si més no, un so molt semblant).
Quan va aparèixer el so [θ] a la llengua castellana (al segle XVI), en un procés de simplificació fonètica del castellà medieval, el context lingüístic de la península Ibèrica era el següent (simplificant-ho molt): hi havia llengües romàniques (com el castellà, que es parlava principalment a Castella, però que s'estenia a altres regions; el català, que es parlava a la Corona d’Aragó; el gallec o portuguès, que es parlava a l’oest de la Península; l’aragonès; l’asturlleonès…), que segons alguns lingüistes deriven del llatí clàssic i segons teories més actuals són diferents dialectes d’una mateixa llengua que es parlava a la península Itàlica i que van anar evolucionant de maneres diferents segons el substrat, el superstrat i l’adstrat de cada territori; llengües semítiques (com l’àrab andalusí, que havia estat dominant a al-Àndalus fins al segle XIII i encara es parlava en algunes comunitats morisques, i el judeocastellà, parlat pels sefardites), i altres llengües com el basc... De totes aquestes llengües l’única que tenia el so [θ] era l’àrab. Sospitós, oi?
El so [θ] no va aparèixer en un lloc on només es parlava el castellà, va sorgir en una península on l’àrab era una llengua viva, parlada per milers de persones que convivien amb diversos romanços
Sabem que l’àrab va deixar una gran empremta semàntica en el castellà, almenys unes 4.000 paraules (com almohada, azúcar o alcalde). Si l’àrab va influir tant en el seu vocabulari, per què no en podria haver modificat també la fonètica? Molts lingüistes argumenten que el so [θ] va aparèixer d’una manera natural al castellà a través d’un procés de desafricació i que no és cap manlleu fonètic de l’àrab: [t͡s] i [d͡z] eren sons comuns en el castellà antic i s’haurien simplificat a [θ] (cebolla, zapato). A mi, la ce castellana em sembla de tot menys simplificada (digueu-me perepunyetes). No oblidem el context, el so [θ] no va aparèixer en un lloc on només es parlava el castellà, va sorgir en una península on l’àrab era una llengua viva, parlada per milers de persones que convivien amb diversos romanços (llengües romàniques). És difícil creure que un so tan excepcional com [θ], present a l’àrab andalusí, no tingués cap impacte en els parlants bilingües que barrejaven llengües cada dia. Així doncs, d’on creieu que prové aquest so tan inaudit a les llengües romàniques? Abans de pronunciar un veredicte, tingueu també en compte que moltes vegades els lingüistes (sigui pel motiu que sigui) es mostren més partidaris de les idees del règim del moment que de les purament lingüístiques.