És gairebé segur que la majoria dels que m’esteu llegint sentiu una aversió, o fins i tot repulsió, per un insecte comú que trobem a tot arreu del món, la panerola. Hi ha moltes espècies de paneroles, que viuen a diversos tipus d’hàbitats, però les paneroles que coneixem més —perquè són una pesta i ens les podem trobar al rebost o a la cuina— són la panerola rossa i la panerola vermella, el nom científic de les quals és, respectivament, Blatella germanica i Periplaneta americana, cosa que indica que, segurament, l’origen de la primera és centreeuropeu i el de l’altra, americà. Però el cert és que aquests noms són equívocs, perquè aquests no són els seus orígens geogràfics. La primera espècie de panerola Blatella va ser descrita per Linné, el 1776, a partir d’uns espècimens que li van portar d’Holanda o Alemanya, d’aquí el nom que li va posar. Tot i que a Europa hi ha espècies properes a les paneroles, aquestes viuen a la natura, mentre que Blatella germanica només viu on viuen els humans. Podem dir que és una espècie comensal de l’hàbitat humà i la trobem a ciutats i pobles, dins de casa nostra. Estan esteses per tots els continents, a excepció de l’Antàrtida (és cert que la presència humana hi és molt esporàdica, a part del fred extrem). De fet, hi ha èpoques en què són una veritable pesta, perquè a més d’amagar-se a llocs humits i calents, és una espècie de reproducció molt ràpida i que genera molts descendents i, a més, és excepcionalment resistent a insecticides i altres tractaments per erradicar pestes, com molt bé sap qui té la desgràcia de tenir-ne a casa.

Quan van arribar les paneroles a Europa? Linné no n’havia vist cap exemplar semblant abans que li portessin aquelles primeres paneroles de terres germàniques. De fet, quan es compara el DNA de la panerola rossa amb altres espècies europees de la mateixa família, les quals viuen fora dels àmbits urbans, no presenta gaire similitud, tot indicant una probable distància filogenètica. En canvi, la panerola asiàtica, Blatella asahinai, descoberta el 1981 a l’illa Okinawa del Japó i originària del golf de Bengala, és molt més semblant en forma, color i mida a la panerola rossa que tant coneixem, per la qual cosa ja es va proposar que són espècies molt relacionades. Tot i que les paneroles urbanes són tan conegudes per tothom, desconeixíem d’on i com van sorgir. Com pot ser que la panerola rossa fos descrita a Europa, quan l’espècie més propera és una panerola d’Àsia? Com i quan aquesta panerola va arribar a Europa? I, encara més important per als interessos humans, com i quan aquesta panerola ha arribat a tots els confins del món? Aquest gran misteri és el que han intentat resoldre, des de ja fa uns anys, un grup de científics, i acaben de publicar un article que “casa” la genètica amb les activitats humanes, principalment les guerres i les transaccions comercials.

El misteri de la panerola rossa només es pot resoldre si tenim en compte les activitats humanes, ja que està íntimament unit al nostre sistema de vida, el qual li ha proporcionat un hàbitat “amable” per a sobreviure

En aquest treball, els investigadors han seqüenciat el DNA mitocondrial i més de 150.000 marcadors genètics de 281 paneroles procedents de 17 països de tot el món per intentar comprendre com van poder passar de l’Àsia a Europa, i distribuir-se arreu en aquests dos últims mil·lennis. Els resultats mostren que la panerola rossa deriva de la panerola asiàtica (originària, com hem dit, de l’Índia o de Myanmar) fa uns 2.100 anys, i inicialment es van distribuir a Corea, Indonèsia i l’Índia. També demostren que les activitats humanes han determinat la distribució de paneroles. Així, per exemple, Singapur i Austràlia tenen paneroles més relacionades filogenèticament amb les dels Estats Units que no pas amb països asiàtics propers, com Indonèsia.

Proposen —tot i que no saben quins gens hi estan implicats— que el que va diferenciar B. germanica de B.asahinai va ser l’adaptació al menjar dels humans. Atès que els humans acumulem menjar i vivim en entorns “cuidats”, amb temperatures més estables respecte a la intempèrie, això va permetre a les paneroles tenir accés a menjar i evitar les inclemències climàtiques, per la qual cosa, van poder reproduir-se més, però alhora va fer que depenguin de la presència humana. Demostren que es van generar dos tipus de paneroles “domesticades”, les urbanes i les rurals, en un moment en què les civilitzacions asiàtiques estaven en ple creixement. A més, infereixen que hi ha hagut dues onades "migratòries". Hi va haver una primera migració de paneroles coincidint amb les expansions militars dels imperis islàmics, fa uns 1.200 anys, que les va portar fins al Pròxim Orient. I, probablement, aquesta onada es va produir perquè els soldats les van portar —sense saber-ho— en els seus cistells d’avituallament, diguem-ne que com a polissons inesperats, a cavall. Però després, hi va haver una segona onada, molt més potent i persistent, a finals del segle XVIII, probablement gràcies a les activitats mercantils colonials de les Companyies Britànica i Holandesa de les Índies Orientals, que les van portar amb vaixell fins a Europa. Alguna descendent d’aquestes paneroles viatgeres en vaixells plens d’espècies i altres productes de les colònies, devia ser la que va ser enviada a Linné. Recordem que llavors les ciutats europees van començar a créixer i les condicions de les cases, amb canonades per portar l’aigua freda i calenta, van generar l’ambient idoni per a la reproducció massiva de les paneroles, un paradís d’humitat i escalfor, mentre que les línies comercials de transport les van distribuir durant el segle XIX i XX per la resta del món.

Així que podem dir que el misteri de la panerola rossa (que no és d’or, però té color d’or vell) només es pot resoldre si tenim en compte les activitats humanes, ja que està íntimament unit al nostre sistema de vida, el qual li ha proporcionat un nínxol ecològic diferent per ocupar, un hàbitat “amable” per a sobreviure. Els humans han contribuït a distribuir moltes espècies invasores, de moment, es calcula que més de 37.000 espècies. Però pel que fa a la panerola rossa, encara ens queda descobrir quines variants genètiques les fan tan resistents i persistents, fins i tot, quan les intentem erradicar amb compostos tòxics, que ho maten tot, però elles, continuen.

Aquest serà un nou capítol d’“El Misteri de la panerola d’or”, a dilucidar en el futur, amb més investigació. Aquesta intersecció entre la genètica i la història, que ens permet entendre el que veiem i vivim cada dia, és apassionant!