El caràcter “progressista” de l’esquerra espanyola és, en termes generals, un mite. Em refereixo a les seves idees i fets dins de l’àmbit del nacional-territorial (i lingüístic). Si repassem les idees i sobretot la pràctica dels partits espanyols que diuen ser d’esquerres (PSOE, Sumar, Podemos) són excepció les persones i sectors que mantenen una concepció oberta i plural del nacionalisme, dels nacionalismes, de l’estat. Sabem que el nacionalisme, com a mínim algun nacionalisme, sempre és present, es reconegui o no. I sempre apareix també en el cas d’aquelles persones que neguen ser nacionalistes, perquè, diuen, ells són “cosmopolites” o “internacionalistes”. Això forma part del mite.

Al llarg de la vida acadèmica, he conegut uns quants d’aquests pretesos “cosmopolites” i “internacionalistes”. Curiosament, pràcticament tots ells mostraven un clar nacionalisme d’estat pocs minuts després de l’inici de la conversa, així com una actitud entre sorpresa i desconcertada en comprovar que les seves idees i referències empíriques ni eren de sentit comú, ni estaven ben preparades per entomar els arguments dels participants en la conversa. El dèficit analític d’aquesta mena de nacionalistes estels d’esquerres no està tant en allò que pensen com en les plataformes intel·lectuals des de les quals pensen les realitats polítiques. És a dir, es tracta de dèficits en la cultura política heretada, que propicien actituds falsament progressistes basades en la coneguda arrogància que menysté tot allò que ignora.

De vegades, en nom d’un progressisme centrat només en temes de caràcter socioeconòmic, alguns pretenen ser progressistes en tota la resta d’àmbits. És el que els escolàstics anomenaven incórrer en la fal·làcia pars pro toto (prendre la part pel tot).  

Potser cal no oblidar allò que Santiago Rusiñol deia, en un to distès: “Els progressistes són com els cavalls que porten un pàmpol de cuiro als ulls. No poden veure-hi més que endavant”.

A la pràctica, bona part dels dirigents dels partits citats anteriorment mantenen posicions conservadores de l’statu quo, a la pràctica allunyades d’una lògica transformadora en termes d’emancipació i de pluralisme nacional. Fins i tot alguns sectors d’aquests partits no és que siguin conservadors, sinó que són directament reaccionaris. Participen de la mateixa cultura política nacionalista estatal que, per exemple, alguns jutges i fiscals de la cúpula judicial espanyola. Hi ha posicionaments, centrant-nos només en el cas del PSOE, de González, Guerra, Bono, Lambán, Page, etc., que resulten congruents amb els pronunciaments de la legitimació de caràcter nacionalista de personatges com Lesmes, Marchena, Llarena, García-Castellón, Barrientos, Aguirre, etc. La unitat de l’estat, en aquest cas, la defensa d’un nacionalisme espanyol il·liberal i irredempt que creuen que està per sobre dels valors i principis organitzatius de l’estat de dret i de la democràcia. Si el primer es veu amenaçat, cal prioritzar-lo davant dels altres dos components de l’estat.

Alguns sectors dels partits espanyols que diuen ser d’esquerres no és que siguin conservadors, sinó que són directament reaccionaris

Naturalment, no tot és el mateix. L’infern està ple de matisos. Alguns dirigents polítics callen quan els actors jurídics rellisquen pel pendent de l’autoritarisme i de la manca de professionalitat. No és el mateix mantenir posicions embogides, com les del jutge Aguirre, que alinear-se amb l’esperit retorçat i maquiavèl·lic de les surrealistes i molt pobres argumentacions de Marchena i els seus col·legues de la Sala Segona del Tribunal Suprem en el moment de saltar-se a la torera l’aplicació de la llei d’amnistia (amb la clara i incontestable discrepància de la jutgessa Ana Ferrer, un vot particular que pot ser decisiu en la resolució final del cas).

Un dels problemes del sistema judicial espanyol és que no està protegit de les arbitrarietats i impunitats dels jutges i magistrats (deixem ara de banda el “sindicat dels fiscals franquistes”). En una democràcia avançada, alguns d’aquests jutges podrien estar a la presó. Són exemples d’un nacionalisme que la democràcia i la Constitució haurien d’haver deixat fora de circulació en una societat plurinacional. Però no tan sols no ho van fer, sinó que permet actuar sense traves a uns jutges i fiscals que tot apunta que haurien estat més feliços treballant durant la dictadura franquista, de la que provenen.

Però a banda d’aquests fets jurídics lamentables que fan el ridícul i són la riota dels professionals europeus, de fet tota la cultura política espanyola està tenyida d’un fort nacionalisme d’estat molt poc integrat amb els valors i objectius liberal-democràtics. Es tracta d’una cultura política que travessa els partits polítics de la dreta i també de l’esquerra, molt poc oberta a admetre les conseqüències institucionals i polítiques del pluralisme nacional, cultural i lingüístic de la societat espanyola.

Les mateixes tradicions intel·lectuals de les esquerres, siguin més socialistes, liberals o republicanes, no estan, de fet, ben preparades analíticament per entendre bé el món dels nacionalismes, especialment dels nacionalismes no estatals. Cal recordar que tant el liberalisme com el socialisme són teories de l’estat. I tots els estats del món són nacionalistes. No hi ha cap excepció empírica en el planeta.

Tot i que sabem que els cervells humans són propensos a ser crèduls i mandrosos, crec que els “progressistes” tradicionals s’han d’espavilar intel·lectualment si volen ser-ho en àmbits situats més enllà de les qüestions socioeconòmiques i de sexe/gènere (àmbits nacionals, ecològics, lingüístics, etc.). En cas contrari, continuarem amb les falsedats implícites que recorden allò que diu el “Rumor” en el Pròleg de l’Enric IV, 2a part, de Shakespeare:

“A la llengua em cavalquen contínues calúmnies,

que pronuncio en tots els idiomes

farcint de falsedats les orelles dels homes.

Parlo de pau mentre l’oculta hostilitat

fereix el món amb un somriure acollidor”