La pagesia està en peu de guerra. Si ja és difícil saber quina és la política industrial del Govern, més difícil és saber si ni tan sols sap què vol dir política agrària. Els tractors han hagut d’envair Barcelona perquè els partits reaccionessin, sobretot Esquerra, que és el titular del govern minoritari i monocolor i, per tant, té la responsabilitat de gestionar el bé públic. El 2017 es plantejaven proclamar una república i resulta que, a més de no haver assolit la república, tenim un mal govern, que s’arrossega sense donar sortida a les necessitats del país. La sensació de crisi és total. Que el govern de Madrid ho estigui fent tan malament com el català no justifica res. És una comparança estúpida que, com que en l’àmbit europeu les coses no van millor, només demostra que els polítics actuals són rematadament soques. Tenen un pensament dèbil i amb quatre idees animen a la polarització, tant si parlen de la immigració com del dret d’autodeterminació o de l’amnistia. La ultradreta està contaminant el pensament democràtic amb la intenció de destruir-lo i els partits del “sistema” no ofereixen alternatives. Donald Trump, Marine Le Pen, Giorgia Meloni i Santiago Abascal tenen un pla per reactivar la pagesia i no és altre que eliminar el que anomenen “dogmatisme ambiental”. O sigui, acabar amb el desenvolupament sostenible, el pacte verd de l’Agenda 2030, per altra banda, orientat a carregar la responsabilitat sobre els ciutadans i no sobre qui tocaria, que són els governs, els empresaris, les cadenes de distribució i les grans superfícies comercials. Aquest primitivisme il·liberal s’estén com una taca d’oli. Les posicions centrades, que no vol dir centristes, sinó lògiques, van perdent adeptes.

Llegeixo des de lluny que la manifestació multitudinària de pagesos de dimecres de la setmana passada a Barcelona va provocar que una representació dels pagesos fos rebuda al Parlament de Catalunya per tots els partits, tret de Vox i el PP. Entre els pagesos hi havia Joan Rius, representant del moviment 6-F de la Catalunya Central. Després de la reunió, que va acabar amb un acord de tres punts que s’haurà de tramitar per la via d’urgència, aquest jove ramader (només té vint-i-dos anys) de Castellfollit del Boix, va deixar anar una sentència colossal: “Podem estar satisfets, tot i que la lluita no s’acaba, només es transforma. I la victòria no existeix si no escrivim la història”. No és filosofia pagesa. Més aviat és el pensament d’un lluitador, d’algú que sap la transcendència que tenen els seus actes. I com s’escriu la història? Doncs mobilitzant-se, tot i tenir assumit que la mobilització només té sentit si acaba amb una victòria, encara que sigui mínima i parcial. Els tres compromisos són clars i hom diria que no hauria calgut desplaçar tant de tractor per aconseguir-ho. Els partits s’han avingut a acordar amb els pagesos coses raonables quan els han vist emprenyats de veritat. ¿És que no era possible fer abans una revisió tècnica de les restriccions d’aigua aplicades a tota la casuística de la pagesia? Era una bestiesa tallar el 50% de l’aigua als ramaders. ¿Què impedia agilitar el pagament dels ajuts pendents del sector agrari? ¿Per què ara sí, i abans no era possible, que les administracions governamentals i legislatives treballin conjuntament per impulsar “la racionalització de la burocràcia i l’acompanyament administratiu”? No serà fàcil que es compleixin aquests compromisos, sobretot perquè l’administració catalana és tant o més burocràtica que l’espanyola i ningú està disposat a reformar-la.

Mentre al Palau de la Generalitat el president Pere Aragonès i el conseller d’Acció Climàtica, David Mascort, es reunien amb una delegació formada per representants de la Plataforma 6-F, de la Unió de Pagesos, de la JARC, de la Federació de Cooperatives Agràries i d’ASAJA, els sindicats UGT i CCOO anunciaven que no donaven suport als pagesos. Els dos sindicats unionistes ja fa temps que han perdut el nord. Són engranatges del sistema, d’aquest Règim del 78 que fa més pudor que un cabrales passat de maduració. Els pagesos han aconseguit poca cosa? Si el que es pretenia era donar sentit a la política agrària de la Generalitat, la resposta no pot ser més clara i rotunda. No, només han pogut posar un pedaç a un escenari desolat. El canvi de model productiu, disposar de la inversió pública necessària i modernitzar les infraestructures que facilitin l’aprofitament d’aigua o la mobilitat dels productes del camp, haurà d’esperar que arribi una generació de polítics que estiguin més preocupats pel bé social que no pas per retenir el poder al preu que sigui. Encara que les expectatives de canvi siguin molt baixes, la sensació és que els pagesos han obtingut molt. Però per si de cas s’obliden de les promeses, en Joan Rius ja els ha advertit: “Si no compleixen això, s'hauran fotut al forat del seu enterrament”. Fer augmentar l’abstenció no convé ningú. La ressaca del 2017 va provocar una alta abstenció, el malestar social pot incrementar-la.

Els pagesos han aconseguit poca cosa? Si el que es pretenia era donar sentit a la política agrària de la Generalitat, la resposta no pot ser més clara i rotunda. No, només han pogut posar un pedaç a un escenari desolat

D'ençà que el món és món només la mobilització transforma la realitat. El conflicte és el motor del canvi. El sindicalisme de debò, el que era independent de l’estat, ho sabia. Ara cal que els pagesos catalans emprenyats, que s’han mobilitzat sense la manipulació política de l’extrema dreta, siguin escoltats i participin en la governança del sector. És significatiu que el conseller d’Acció Climàtica s’hagi hagut de comprometre a “buscar solucions” després de sentir-se pressionat. És que no hauria d’anar al revés, això? Quan un polític es fa càrrec d’una responsabilitat com aquesta ha de saber detectar quins són els problemes del sector i oferir solucions abans que te les hagin de reclamar a crits uns pagesos i ramaders que estan (i no és ironia) amb l’aigua al coll. La portada de la revista Destino del 22 al 28 de juny de 1978, era molt explícita i fa pensar fins a quin punt el catalanisme ha deixat de ser la punta de llança de la modernitat, com ho havia sigut en el passat: “Catalunya, agua o muerte. El trasvase del Ebro no debe demorarse”. L’editorial arrencava amb una afirmació contundent: “Nadie ha ofrecido, después de cuatro años, una alternativa seria y solvente al trasvase del Ebro como solución al imparable problema del agua que se cierne sobre buena parte de Catalunya”. Oi que fa basarda constatar que al cap de quaranta-sis anys no s’hagi avançat ni un mil·límetre? Porco governo, tant si plou com si fa sol, que ens sotmet a un déjà-vu en què el present no és cap al·lucinació del passat. 

La sequera provoca fam, com és fàcil de constatar si observem la història del món. El canvi climàtic és global, encara que aquí on soc ara mateix, a Miami, hagi plogut tota la setmana i no pas poc. Amb el clima passa com amb la política, també es polaritza. Al primer món, la sequera només s’associa amb les restriccions d’aigua a les dutxes dels gimnasos, amb prohibir omplir les piscines comunitàries que cada vegada són més esteses en blocs de pisos urbans o bé amb restringir el reg dels camps esportius, incloent-hi els de golf, que no són pocs. Gairebé ningú no associa la sequera amb la fam, que va lligada al desequilibri que ja s’està produint entre un ràpid creixement de la població i de l’esperança de vida i la manca de recursos energètics i alimentaris. De moment, al súper el litre d’oli costa el que deu valer un lingot d’or. Fins que la gent no vegi buits els establiments que venen verdures i fruita, però també carn i ous, no prendrà consciència de la gravetat de la situació. Quan això passi, llavors els consumidors, que som tots, s’uniran a la protesta contra els governs ineficients als quals costa sortir de la retòrica bonista sobre aspectes secundaris de la vida mentre no actuen preventivament contra la desigualtat actual i la que vindrà amb el temps. “La nostra fi és la vostra fam”, deia el lema de la manifestació convocada pels pagesos i ramaders catalans. No és cap exageració. Mentrestant uns brètols, embogits per la catalanofòbia espanyolista (llegiu el refinat article que Daniel Vázquez Sellés va publicar en aquest diari), que promou persecucions polítiques i destrueix la democràcia a Espanya, penja pancartes a Sagunt, per exemple, per reivindicar que no s’enviï aigua a Catalunya. Ens volen espanyols i morts de set i fam. Com més ineficient és un govern democràtic, més camp per córrer tenen els extrems il·liberals i els xenòfobs.