Dimarts i dimecres l'Hemicirc ho va ser més que mai gràcies a un guest star, Ramón Tamames. Els bufons es van superar. Tanmateix, hi ha uns punts que caldria ressaltar perquè, si hagués estat tot seriós, haguéssim patit unes conseqüències properes al terrabastall. D'entrada, presentar Isabel la Catòlica com a adalil del feminisme justifica amb escreix allò de "no es pot dir mai que creiem haver-ho vist tot". I per si no n'hi hagués prou, malgrat ser dona, la reina de Castella "tenia més poder que el rei" en paraules del candidat a president del govern espanyol. Manava a on? A ca seva, com l'esposa de l'autèntic promotor de la moció. Feminisme domèstic, es diria.
Primer de tot, va ser una moció en frau de llei. Diem que hi ha frau de llei quan s'utilitza una previsió legal per a obtenir finalitats que el dret no contempla o fins i tot prohibeix. Com, per exemple, contractar com a autònom a qui, en realitat, és un treballador per compte aliè; o disfressar de compravenda una donació, per motius fiscals. O presentar una moció de censura sense que el candidat presenti un programa de govern.
En efecte, Tamames va ometre quin seria el seu programa de govern. Va fer una diagnosi de la situació política, la que va creure adient, però no va exposar què faria el seu govern. No val dir que podria trobar-se en un esborrany filtrat a la premsa. La moció de censura és personal, pública i oral, sotmesa a acte parlamentari de confiança. L'únic que pretenia la moció era pur agitprop soviètic.
D'haver triomfat la moció no sabríem quin programa hauria dut a terme Tamames. Podria ser que, per Tamames, avui dia, la diferència entre l'Espanya de Franco, que el va dur a la presó, i l'actual no deu ser gaire significativa. Potser, fins i tot, consideri que el franquisme era una democràcia, orgànica, però democràcia, al cap i a la fi. Sort que la vellesa forneix saviesa a dojo. Sort.
Entrem en el malson de les ucronies. Suposem, malgré tout, per un moment, que Tamames hagués guanyat la moció i hagués esdevingut president. Imaginem alguns dels ministeris i alts càrrecs. Com a cap de gabinet del president, Sánchez Dragó; ministre de l'Interior, en ser comissari honorari, Marhuenda; ministre d'Obres Públiques, Espinosa de los Monteros; ministre d'Educació, Ciència i Universitats, Buxadé; Ministeri de Justícia, Ortega Smith; ministre de Sanitat, Garriga... i administrador d'un nou i radical 155 a Catalunya, Vargas Llosa. Tot s'hi valdria contra el govern espanyol okupa, socialcomunista, separatista-terrorista que dibuixen les extrema i extremíssima dretes.
La fanfara de l'imperi, la del costat fosc, no ha sonat. Encara hi ha decència, no en tots els terrenys, però sí de mínims. D'altra banda, ningú ha dit cap de les dues frases màgiques que haguessin fet trontollar la galàxia hispana: ni cop de timó, ni govern de concentració. Els encantadors de serps disten molt de tenir ara per ara prou força per capgirar l'actual estat de coses. Ganes en tenen moltes, però ni forces ni, com s'ha palesat, suport mediàtic. L'entotsolament, nascut de l'odi, no de la confrontació ideològica, és fill de l'escorbut polític que un sector ve arrossegant generacionalment des de temps immemorials. Sortosament, això els fa incapaços per arribar el poder democràticament.
Ni tampoc s'ha esmentat Veneçuela, com sempre, a fi de mal. Podem continuar gaudint de l'Alma llanera i relaxar-nos fins al proper embat. O fins a la propera passada de la mà per la cara a una comissió d'investigació del Parlament Europeu. Total, per uns Pegasus de més o de menys, no ens barallarem ara. No, oi?