En mode electoral

Que a JxCat les coses no li van bé ho delata la nova campanya que ha engegat per explicar-se arreu del país. Això de voler recórrer les quaranta-tres comarques que ara té Catalunya per dur a la població la bona nova del seu missatge ja ho havia fet abans CDC, tant en època de Jordi Pujol com d’Artur Mas, quan es veia a venir una patacada electoral. Exactament el mateix que li passa al partit de Carles Puigdemont, que, davant les pèrdues que fa temps que pateix i que darrerament s’han accentuat, ha decidit moure’s per mirar d’estroncar-les. Si ho aconseguirà o només serà un pedaç, és el que dilucidarà el nou cicle electoral que començarà amb els comicis municipals del mes de maig del 2027.

No és casualitat que l’enèsima campanya en aquesta direcció l’hagi posat en marxa precisament ara, quan encara falten dos anys per a la següent cita amb les urnes, si no s’avança cap altra elecció. L’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), feta pública a final de març, li pronosticava una baixada tan important, i a més ho feia en benefici d’Aliança Catalana —que guanyava tot el que JxCat perdia—, que no li quedava més remei que reaccionar. El sondeig reflectia, de fet, el que propis i estranys s’ensumaven de feia temps i constatava la tendència a la baixa de la formació del 130è president de la Generalitat, que a la pràctica es troba en una dinàmica semblant a la de la CDC de les últimes èpoques: descens continuat i sostingut, de manera que a cada bugada perdia un llençol, però sense arribar a la trencadissa, perquè, tot i això, cada contesa electoral era capaç de salvar els mobles, bé perquè altres perdien més —ERC— bé perquè ella mateixa perdia menys del que preveien els mals auguris de les enquestes.

El cas és que elecció rere elecció els suports a JxCat disminueixen i falta veure si sabrà temperar el cop com ho feia CDC. Per això la nova campanya que el secretari general del partit, Jordi Turull, va inaugurar dijous a Girona, el principal objectiu de la qual, diguin què diguin les veus oficials, és tallar la sagnia de vots cap a la formació de Sílvia Orriols. La resta, que si és l’única oposició de Salvador Illa, que si abaixarà els impostos —Catalunya té l’IRPF i l’impost de successions més alts de tot l’Estat espanyol gràcies en part justament als Governs d’Artur Mas i Carles Puigdemont— i que si tomba que si gira, és pur farciment per distreure l’atenció i, com sempre, fer veure el que no és. A JxCat fa temps que preocupa, i no pas poc, que el creixement d’Aliança Catalana es produeixi a costa seva i que, així, s’hagi convertit en el principal rival a batre —molt més que no pas ERC—, perquè resulta que li disputa directament el mateix segment de l’electorat independentista, que després de no trobar aixopluc en la figura de l’expresident de la Generalitat potser ara en troba en la de l’alcaldessa de Ripoll.

És per tot això que s’explica que JxCat es desmarqués a última hora del cordó sanitari contra el partit de Sílvia Orriols i la direcció nacional imposés a l’estructura local de la capital del Ripollès la retirada de la moció de censura que ja havia pactat amb el PSC, ERC i la CUP. Tot i que van haver de ser els consellers àulics de la formació els que fessin veure als seus dirigents que treure-se-la del davant amb un pacte de perdedors era, d’una banda, fer-li la feina i posar-li en safata la majoria absoluta a les pròximes eleccions municipals i, de l’altra, tirar-se pedres a la pròpia teulada, perquè com més cas se li fa més benefici en treu en detriment dels altres. I també per això mateix s’explica que de cop i volta els de Carles Puigdemont hagin decidit fer bandera de la immigració, que és per on Aliança Catalana li està fent més mal. La delegació integral de les competències en la matèria a la Generalitat, que en teoria ha acordat amb el PSOE, però que a la pràctica no s’acaba de concretar mai, és —a falta d’aclarir si és veritat que ERC va demanar a Podemos que la frenés, segons revelació de Pablo Iglesias— la punta de llança de la política amb què confia parar el cop de la competència dels de Sílvia Orriols.

No n’hi ha prou de titllar el partit de Sílvia Orriols d’extrema dreta perquè la gent no li faci confiança, cal demostrar alguna cosa més davant d’un votant cada vegada més exigent

Fins ara JxCat havia fet com les forces mal anomenades d’esquerra i no tenia el fenomen de la immigració entre les seves prioritats o, en el millor dels casos, el tractava amb el bonisme que s’ha demostrat que provoca exactament l’efecte contrari. Una vegada ha esdevingut un problema cada cop més preocupant ha optat, en canvi, per immiscir-s’hi, però no per convicció, sinó senzillament per contrarestar l’avenç d’Aliança Catalana. El problema en aquests casos és que l’electorat sol preferir l’original abans que la còpia, i per aquest motiu caldrà veure si se’n surt i com. Perquè no n’hi ha prou de titllar el partit de Sílvia Orriols d’extrema dreta perquè la gent no li faci confiança, cal demostrar alguna cosa més davant d’un votant cada vegada més exigent. Un electorat independentista, a més, que, després del fiasco en l’aplicació del resultat del referèndum de l'1 d’octubre, ha retirat progressivament el suport a la formació de Carles Puigdemont i que potser trobarà en Aliança Catalana allò a què JxCat ha renunciat.

Sigui com sigui, el fet és que JxCat ha decidit posar-se en mode electoral quan encara no hi ha cap convocatòria a la cantonada. Però no és estrany que ho hagi fet perquè, després de les patacades successives tant a les eleccions municipals i espanyoles del 2023 com als comicis catalans i europeus del 2024, aspira a refer-se i a no repetir els mals resultats a les municipals i les espanyoles previstes per al 2027 i a les catalanes previstes per al 2028 (les europees no seran fins al 2029). I tampoc no és res inusual, perquè, en realitat, s’està comportant en clau electoral des que l’octubre del 2022 va deixar el Govern de Catalunya, en una decisió que s’ha vist que va ser un greu error de càlcul de les seves possibilitats. En aquest escenari, la nova “campanya de proximitat” endegada pel partit del 130è president de la Generalitat busca d’entrada recuperar el terreny perdut al món local, que és bàsic per aspirar a cotes més altes en altres fronts. Però el nas, més que les enquestes, diu que en tots ho té pelut.