El que em passa amb els “moderats” de l’independentisme és que no els vull perdre. Evidentment, n’hi ha de molts tipus i van des dels escèptics amb la causa fins als que, lamentant-ho molt i sense que m’agradi el terme, podrien qualificar-se directament de traïdors. Crec que n’hi ha poquíssims, d’aquests últims. Dos. Tres. I fins i tot així, no haurien de ser importants si el moviment és prou fort. M’interessen més els primers, els escèptics, els que seguien el corrent perquè intuïen que alguna raó poderosa devia haver-hi en aquell tsunami popular i que potser sí que, tal vegada, era el moment de parlar un nou llenguatge. A ningú no se li escapa que aleshores va ser la CDC d’Artur Mas qui més persones d’aquest perfil va arrossegar cap al moviment, i tampoc no se li escapa a ningú amb una mínima consciència política que aquest fet va suposar el veritable canvi de xip de la política catalana. El moviment era prou gran per si sol, ja ho sé, però algú va arrossegar “des de dalt” perquè molts porucs o desconfiats s’hi sumessin. La gent d’ordre, la gent prudent, la gent pràctica i pragmàtica i realista i tots aquests adjectius que semblen més excuses que adjectius, tota aquesta gent va pujar al tren, i ara es troba, evidentment, en posició de baixar-ne. Pels errors comesos, per instint de supervivència i també per sentit del ridícul. Aquesta gent és important preguntar-nos si la volem fer tornar a pujar al tren o si en prescindim. La pregunta és important perquè la resposta pot ser dolorosa: que no sigui que els que estiguem perdent el tren, el tren de ser un moviment realment majoritari, siguem nosaltres.
El que no es pot negar és que ara és el torn d’ells, que ara és el torn dels que volen i poden intentar pactar el que sigui
Hi ha moltes raons per desconfiar dels que desconfien. També hi ha moltes raons per desconfiar del govern de Catalunya i de les seves posicions i actituds, evidentment, no només per com afronta el conflicte, sinó també per com contribueix al desprestigi de la Generalitat (i de Catalunya mateix). Però més que referir-me a partits o a governs concrets, em refereixo a la gent, la gent del quart primera que va engruixir la gran massa del 2017 i que va anar a manifestacions, va votar i fins i tot va col·laborar com a conseller o com a alt càrrec dins del govern de Puigdemont, malgrat el seu profund escepticisme sobre el resultat de tot plegat. Persones que van desconfiar del que estàvem fent, de si servia d’alguna cosa, de com ens hem de veure, gent concreta que estava dins del moviment perquè tocava, però que en el fons se’n fotia, o es guardava sempre la carta del “ja us ho deia jo”, o que es mirava l’escena de lluny, amb cinisme, sense que semblés que allò anava realment amb ells, però també compartint vagó amb tots nosaltres “per si de cas”. Gent que ara reclama, com és lògic, un retorn a les posicions prèvies al 2015 i una assumpció de la impossibilitat de la independència. Tornar a la política possibilista, imitar el PNB, concentrar-se en la professionalitat de la gestió (certament molt invisible avui), contrastar els propis límits, tocar de peus a terra, no fer volar coloms i evitar fer plantejaments que creïn frustració. Sembla que n’estigui fent una caricatura, però no: aquesta gent són molt importants. Concloc que aquesta gent, o bona part d’ella, no es pot menysprear o deixar escapar alegrement. Primer, per una raó pràctica: si van ser-hi una vegada, encara que fos de manera escèptica, hi poden tornar a ser. Però segon, per una raó de justícia: perquè, malgrat el seu escepticisme, hi van ser. Molts d’ells, sense tenir-ho del tot clar, hi van ser. Hi van ser.
El mateix em passa a mi ara: ara són temps poc revolucionaris, temps de diàlegs, de pactes, de provar de trobar (teòricament) una solució convivencial que aprofitant la conjuntura numèrica al Congrés dels Diputats i la taula de mediació creada a Ginebra assoleixi resultats reals, no retòrics, en forma de reconeixement nacional o de referèndum pactat o de reforma de l’Estatut o del finançament o del que sigui. La pluja d’idees és múltiple, ara mateix, en aquest moment de “desglaç de la Bàltica”. No cal que digui, i he escrit moltes vegades, que soc profundament escèptic sobre el resultat d’aquestes negociacions. No estan precisament en mans de “moderats” ni encapçalades per gent tèbia en la part catalana, en efecte, però entenc que els moderats s’hi troben molt millor. I si fem l’efecte mirall, estic en actitud d’esperar poder dir “ja us ho deia jo”, en una actitud cínica, desconfiada, quasi resignada, exactament igual que ho estaven els moderats aleshores. És més: ho veig impossible, com ells veuen la independència, i mantinc que l’error del 2017 va ser precisament calcular malament les nostres forces… però calcular-les malament per baix, és a dir, infravalorar-les. Per tant, em miro aquestes negociacions amb un “ja m’ho explicareu” i amb una certesa que els seus plantejaments poden crear una profunda frustració. De fet, hi confio. Però si el 2017 no es va culminar la idea, si es va fallar, per error de càlcul o per covardia o per les raons que fossin, el que no es pot fer és negar que aquella idea necessitarà un nou moment. El que no es pot pretendre és agafar la màquina del temps i plantar-nos al 3 d’octubre del 2017. El que no es pot negar és que ara és el torn d’ells, que ara és el torn dels que volen i poden intentar pactar el que sigui. Crec sincerament que ara és el seu torn. I, des del mateix escepticisme que ells van mostrar quan van pujar al nostre tren, i confiant que es demostri que nosaltres tenim raó, crec que el més just i el més útil que puc fer és no torpedinar-los i ser-hi. Ser-hi, simplement, encara que sigui de manera crítica. Ser-hi. Com ells hi van ser.