L’Ajuntament del Palau d’Anglesola, al Pla d’Urgell, va tenir l’amabilitat de convidar-me a fer la glossa de la professora Carme Junyent, en el marc de la inauguració d’una plaça que porta el seu nom i lligat amb el Palau de la Llengua, una cita anual imprescindible per a tots aquells que estem ocupats i preocupats pel present i el futur del català. En aquesta glossa, vaig destacar els dos valors que em semblen més definitoris de la personalitat de la lluitadora Junyent: la seva modernitat i la seva vitalitat. I és sobre el concepte de modernitat que anirà l’article d’avui. Amb la voluntat de definir conceptes i que, tampoc en aquest tema, ningú ens vulgui fer passar bou per bèstia grossa.
En una etapa primerenca del nostre ressorgir col·lectiu, en un període d’aparició de noves voluntats i de mirada llarga, va esclatar a Catalunya el Modernisme, un moviment amb múltiples arestes que ens va lligar radicalment amb la modernitat, amb una modernitat centreeuropea elegant, sofisticada i abraçada per les elits emergents de la societat. Aquest somni modernista, que va amarar la societat catalana de finals del segle XIX i inicis primerencs del segle XX, fou, massa aviat, estroncat pel somni noucentista, més local, però això ja són figues d’un altre paner.
La cerca que el moviment modernista va fer de la modernitat va ser un dels darrers intents exitosos, fins ara, d’inserir Catalunya (si més no les seves classes dirigents i intel·lectuals) en un moviment global europeu, en una modernitat comunament acceptada. Després del modernisme i del noucentisme tots sabem que va venir el desballestament, i que només els presidents Pujol i Maragall, cadascú des de la seva òptica particular, van generar pensament i acció al voltant de la conceptualització d’una Catalunya europea. Coincidien en voler un grau d’exigència elevat que havia de fer de Catalunya un país endreçat, culte, desvetllat i feliç.
Recuperarem els catalans un dia el gust per la modernitat o abraçarem només la modernor?
El poeta francès Arthur Rimbaud afirmava que cal ser sempre absolutament modern, i, en aquest sentit, sembla que un nombre no negligible de catalans s’ho ha pres al peu de la lletra, i sense descans! Però, massa fàcilment, i des de fa temps, ens anem despenjant de l’exigència i de l’austeritat modernes, i ens deixem gronxar per la facilitat de la modernor. La modernor és aquella manera de ser, en certa manera aquella patologia, que ha envaït ja fa un temps bona part dels catalans, i que consisteix a voler ser, sempre, a tota hora i malgrat tot, els més moderns de la classe. Aquesta recerca constant de la modernor ens impedeix cap mena de continuïtat, situa les expectatives en nivells tan alts que no s’hi acaba d’arribar mai i comporta, en conseqüència, un grau d’insatisfacció permanent.
Aquest neguit constant forma una societat acrítica, disposada a acceptar-ho tot en virtut de ser els qui consumim la darrera tendència, en l’àmbit que sigui. I és clar, sense capacitat crítica ni assossegament per discernir, acabem comprant, fent, pensant o defensant qualsevol cosa, per absurda que sigui. I quan ja la tenim, correm a posseir-ne una altra, que ja és més moderna. I així entrem en un bucle, que no sembla tenir fi. Evidentment, en la modernor no hi ha cap pla global, ni cap objectiu compartit, ni cap exigència ètica ni estètica de superació, només aquesta necessitat autoimposada de córrer i córrer darrere la darrera novetat. I això ens pot acabar convertint en presa fàcil d’especuladors, de saltataulells, de “moderns” professionals i de gurus de temporada.
I altre cop les preguntes: recuperarem els catalans un dia el gust per la modernitat o abraçarem només la modernor? Una societat de “moderns” ansiosos, pot aixecar res de seriós i durador? És un fenomen paneuropeu o merament local? Les societats europees avançades, o les que es tenen com a tals, juguen també, ai las!, en aquesta lliga de la modernor. Una modernor que té un aparador estètic, però que també té derivades ètiques i de conformació social. A Europa, als europeus, ens aniria bé ser més moderns i menys modernets.