Una de les primeres mesures del restituït Govern de la Generalitat ha estat crear la figura d’un comissionat que avaluï l’impacte de l’article 155. Anirà bé conèixer què ha comportat la principal disposició legal de càstig de l’Estat a la gosadia catalana de posar en qüestió la unitat d’Espanya. L’article en qüestió simbolitza la desavinença històrica entre Espanya i Catalunya, que sempre s’ha resolt a còpia d’algun tipus de força, sigui militar, policial, legal, judicial, per part de qui la té, que és l’Estat. Mentre els resultats de l’avaluació arriben, val la pena gratar una mica, amb perspectiva econòmica, en la lògica que inspira el famós article, que no és altra cosa que un símptoma més d’un problema de fons.

L’origen de l’article en qüestió cal buscar-lo en el sonor fracàs de l’estat espanyol a impedir que se celebrés l’1-O. Malgrat una quantitat ingent de recursos de tot tipus (humans, materials, legals...) i malgrat la violència policial per a impedir-ho, hi va haver referèndum. L’opció repressiva i judicial, abans i durant, va resultar estèril i la ciutadania catalana va plantar cara. El sentiment d’humiliació que es va generar al totpoderós Estat no podia quedar impune. Els passos posteriors del Govern i del Parlament no van fer més que indignar encara més un estat enrabiat. Políticament impotent, però amb tota la força a les seves mans, es va conjurar a aplicar una venjança exemplificant.

Alguns estudiosos han prestat atenció a l’economia de la venjança. Per bé que descansen en l’estudi del comportament de persones de molts països diferents, l’anàlisi es pot traslladar a l’esfera de la praxi política. En termes econòmics, la venjança es defineix com la disposició a pagar un preu per inflingir mal a altri. El benefici de l’acció és el mal que es provoca, la satisfacció psicològica, el reconeixement social, la restitució de l’honor perdut amb l’ofensa.

El benefici de la venjança és el mal que es provoca, la satisfacció psicològica, el reconeixement social, la restitució de l’honor perdut amb l’ofensa.

El cost o el preu, el càstig per haver-lo provocat, que serà en forma de multes, de presó, de danys personals, etcètera. Naturalment, com millor sigui el sistema policial i judicial per trobar i castigar els venjatius, menys venjances hi haurà. És per això que en societats avançades, amb sistemes judicials independents, el cost és més alt, i en conseqüència, la demanda de venjança baixa respecte a societats menys desenvolupades.

Aplicat al cas que ens ocupa, el rendiment de la venjança a la plantada catalana davant l’estat espanyol ha estat doble: d’una banda, polític, és a dir, vots electorals en futur davant els partits competidors que demanaven venjança; i de l’altra, moral, del convenciment del compliment de l’obligació de preservar la unitat d’Espanya, un bé superior que calia preservar a costa del que fos. Ara bé, la venjança no tenia cost per al venjador, atès que el sistema judicial potser encara en tenia més ganes que el poder executiu i legislatiu. De manera que no hi ha cost, almenys en el curt i mitjà termini, mentre no hi intervingui la justícia internacional. El 155, els empresonaments injustificats, l’exili, la prevaricació respecte a càrrecs electes, etcètera són gratis per ara per al PP, PSOE, Ciutadans, sistema judicial i tothom implicat. De moment, la venjança no té cost, i si un dia en té, els que manen avui i els jutges implicats ja no hi seran. I mentre això no arriba, s’aplica el càstig, i aquí pau i allà glòria.

El 155 i tot el procés repressiu ha estat una resposta al que s’ha interpretat com una gran ofensa

En la pràctica, el 155 i tot el procés repressiu ha estat una resposta al que s’ha interpretat com una gran ofensa. Però més enllà d’això, a criteri meu, també és la concreció d’un aspecte emocional que l’economia també ha intentat explorar: l’odi. El seu objectiu és el mateix que el de la venjança: fer mal a qui odies. Com a inspirador de la venjança, segurament que del trio de partits del 155 qui millor l’exemplifica és el tàndem Rivera-Arrimadas, que viuen políticament de manera quasi exclusiva d’això i que tenen set de portar el clima cap a la violència. Darrere l’odi hi acostuma a haver l’enveja o la projecció del fracàs propi, dels errors propis. Es tracta d’un sentiment de caràcter destructiu, que fins i tot afecta el comportament econòmic: la gent no vol comprar coses a aquell que odia, com ho mostra l’actual boicot comercial als productes catalans.

Ara que el govern Sánchez, el mateix que va avalar el 155 i la repressió, és qui mana, té una oportunitat de renunciar a la política de venjança, que resulta molt primitiva i impròpia d’una democràcia del segle XXI. De Ciutadans no esperem una renúncia a l’odi, perquè forma part del seu ADN. D’un PP fora del govern, però atiant la venjança com a estratègia, només cal esperar que no subscrigui també a l’odi de Ciutadans.

Venjança i odi, objectiu de fer mal a altri, contrasten i molt amb els principis que inspiren el moviment independentista, que no va contra ningú i només va en favor dels catalans. I que per molt que mai oblidarà el que ha passat, no reclama ni venjança, ni encara menys, odi.