Aquesta setmana l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), una agència creada per part del govern espanyol el 2013 a instàncies de la UE, acaba de publicar un informe sobre infraestructures de transport que resulta demolidor pel que respecta a l’AVE.

Aquest mitjà de transport ha estat la nineta dels ulls dels diferents governs de l’Estat. Es va iniciar amb la línia Madrid-Sevilla, inaugurada fa 28 anys, en època dels Felipe González i Alfonso Guerra. Posteriorment, l’AVE va seguir progressant de manera imparable, tant en temps de bonança com en temps de crisi, manés qui manés a Madrid. A hores d’ara, hi ha estesos 3.100 km de vies d’alta velocitat i n’hi ha de previstos per al futur 5.700 més. Només amb la xarxa que hi ha actualment, Espanya és el país europeu amb més quilòmetres. A escala mundial només es veu superada per la Xina, que és un país de 9,5 milions de kilòmetres quadrats (19 vegades la superfície espanyola) i 1.300 milions d’habitants (27 vegades la població espanyola).

L’Airef conclou que es repensin les inversions per a l’AVE que hi ha previstes en el futur i que es comenci a pensar una mica més en rodalies

Que la inversió en AVE estava injustificada tant des del punt de vista de la viabilitat econòmica com de la seva aportació al benefici social, era un fet que des de fa molts i molts anys anaven denunciant economistes de primera línia. Però com que la decisió de crear la xarxa responia a la voluntat política de soldar Espanya amb el seu melic, Madrid, i com que tots els partits que han manat s’han sentit còmodes amb el projecte, les veus discordants tenien poques possibilitats de ser escoltades. No m’entretindré a donar detalls dels arguments que donaven els experts, perquè l’informe de l’Airef els ha validat. Llàstima que ho ha fet molts anys després que s’hagin anat dilapidant desenes de milers de milions d’euros en moltes línies injustificables, al servei de la política, perquè uns pocs viatgers (un 10%) anessin i vinguessin de Madrid molt ràpid, mentre la majoria d’usuaris ferroviaris (90%), els de rodalies, es feien fotre (per dir-ho ras i curt).

L’Airef reconeix alguns punts molt rellevants. En síntesi:

  • Els projectes es dissenyen inflant les estimacions de viatgers, amb el resultat que els usuaris reals venen a ser un 40% inferior als previstos.
  • Els projectes es dissenyen subestimant les inversions, amb el resultat que el cost d’inversió ha estat un 75% superior al previst.
  • L’experiència demostra que no ha servit per millorar la cohesió social.
  • El benefici social és clarament inferior als costos fixos.
  • Dels 61.000 milions invertits, pràcticament una quarta part han estat un obsequi europeu (la majoria de països sense l’equivalent a l’AVE).
  • Mentrestant, a rodalies entre els anys 1990 i 2018 s’hi han invertit 3.700 milions d’euros (la meitat a Madrid, el 17% a Barcelona i àrea metropolitana).
  • També mentrestant, de les inversions programades a rodalies espanyoles entre 2009 i 2020 només se n'han executat el 5%.

Amb perspectiva catalana, val la pena recordar que mentre l’AVE talla l’aire per on passa, amb els trens que van des de Barcelona-Sants a poblacions conegudes només li fan pessigolles: la mitjana de temps dels serveis a Vic és d'1 hora i 22 minuts, és a dir, 51 km/h; a Manresa triga 1 hora i 24 minuts (velocitat mitjana de 53 km/h); a Tarragona i a Girona els serveis no AVE tenen velocitats mitjanes properes als 70km/h. El panorama és més aviat desolador.

L’Airef conclou que es repensin les inversions per a l’AVE que hi ha previstes en el futur, de 73.000 milions d’euros per completar la xarxa fins als 8.700 km, i que es comenci a pensar una mica més en rodalies. Val més tard que mai, encara que sigui per descobrir la sopa d’all.

Veurem si l’enorme dèficit públic arran de la crisi econòmica per la Covid-19, si l’endeutament, que pujarà fins a nivells del 125-130% del PIB, si les restriccions que imposarà la UE per repartir els diners de l’Acord, posen les coses al seu lloc. Perquè el que és seny dels polítics per gestionar bé els diners públics a Espanya, se n'espera ben poca, com demostra la història.