José Luis Bonet Ferrer és un conegut contrari a les tesis independentistes. Accionista i president d’honor de Freixenet (controlada actualment per l’alemanya Henkell), ha desenvolupat nombrosos càrrecs institucionals dintre de l’òrbita empresarial al llarg de la seva trajectòria i ha rebut múltiples distincions que l’han fet un home públic. Des del 2014, és president de la Cámara de Comercio de España, un lloc que li confereix una visibilitat que no té com a empresari, i des d’on, de tant en tant, pontifica a la manera política.

A remolc del seu activisme, quan el senyor Bonet parla de l’economia catalana, el que diu, que acostuma a ser molt poc, ho passa pel prisma de la maldat secessionista. D’aquesta manera va més guiat pels sentiments que per l’objectivitat, un fet sorprenent venint d’un brillant titulat en Dret i professor durant 49 anys d’Economia Política i Hisenda Pública de la UB. Ho ha fet al llarg dels darrers anys i ho ha repetit aquesta setmana.

És indicatiu que, al 2018, la Cambra que presideix es va gastar mig milió d’euros en una campanya per a demostrar que Espanya era una democràcia consolidada, amb la finalitat de combatre el dany reputacional internacional que sofria el país com a conseqüència de l’embat independentista. També ho és que, després que anunciés les set plagues d’Egipte sobre l’economia catalana per culpa del procés, al 2019 va haver de tocar de peus a terra i afirmar que l’economia no s’havia col·lapsat com ell vaticinava.

Davant la negativa de l’apocalipsi a donar-li la raó, Bonet s’aferra de manera reiterada al fet que l’economia catalana ja no és el que era... dintre d’Espanya. Aquesta setmana ho ha tornat a fer, en l’acte de presentació d’un estudi de la Cambra que presideix i del Consejo General de Economistas, una institució presidida, per cert, per Valentín Pich, un altre català. L’estudi recull dades econòmiques, socials i empresarials de les comunitats autònomes dels darrers 45 anys, on Madrid acaba encimbellada com a capdavantera en percentatge de PIB espanyol, concretament el 19,4%, enfront del 19% català, que perd el número 1 del podi. Això és degut, com demostra el professor Albert Carreras (diari Ara, 18/2/21), a l’augment més gran de població, no pas a un augment del PIB per càpita.

quan el senyor Bonet parla de l’economia catalana, el que diu, que acostuma a ser molt poc, ho passa pel prisma de la maldat secessionista. D’aquesta manera va més guiat pels sentiments que per l’objectivitat

En qualsevol cas, tal com recullen els mitjans, en l’acte en qüestió el Sr. Bonet va enfilar una altra vegada la cantarella: “per culpa del procés, Catalunya ha deixat de ser líder de l’economia espanyola, ha passat a ser una comunitat autònoma més, i això no s’ho mereix”. Anem a pams.

El Sr. Bonet culpa una variable (el procés) de ser explicativa d’un fet (deixar de ser líder), sense aportar cap dada de la relació positiva entre elles. També podria relacionar la variable depenent dels títols aconseguits pel Reial Madrid enfront els del Barça els darrers 45 anys, i quedar-se tan ample.

El Sr. Bonet també s’entesta en considerar que, al deixar Catalunya de ser líder en PIB absolut, passa a ser una comunitat més, una degradació vergonyant (ser com la resta), una cosa que els catalans no ens mereixem. Un cop més l’afirmació del Sr. Bonet és pura retòrica. Si fos racional justificaria la necessitat de lideratge català amb arguments, del tipus Espanya ens comprarà més, serem més exportadors, innovarem més, resoldrem el dèficit fiscal, serem més influents sobre el govern central, etcètera. Però no ho fa. Vist així, com ho diu ell, desitjar ser líder en PIB pel sol fet de ser-ho, és estèril des de la perspectiva de l’autointerès català. I encara més, ser líder en volum de PIB, però no ser-ho en despesa per càpita (consum privat + consum públic) serveix, sobretot, per a alimentar els altres. Arrossegat per una mena de mantra d’autoodi, no diu per què, objectivament, ser líder espanyol és avantatjós. Fa igual que els polítics que es plantegen com a nord per Catalunya ser el motor econòmic d’Espanya. Perquè sí. S’ho poden confitar.

Manllevant les seves declaracions i aplicant-les a Freixenet, un podria afirmar que “per culpa de l’anterior gestió, Espanya ha deixat de tenir una empresa líder mundial en el sector del vi escumós, per a passar a mans alemanyes, i això el país no s’ho mereix”, i quedar-se tan ample, potser des de l’encert.