En l’article d’ahir, relatiu a la conferència que dilluns passat van donar Jordi Angusto i Josep Reyner al Col·legi d’Economistes de Catalunya, vaig tractar la seva conclusió que l’estat autonòmic no ha servit per fer convergir el producte per habitant i sí que ha servit, en canvi, per potenciar econòmicament i demogràficament Madrid.

L’altre gran eix de l’anàlisi dels autors, feta en resposta a l'informe de la Cambra de Comerç d'Espanya i el Consell General d'Economistes al qual ahir m’hi referia com a l’Informe45, és el finançament de les comunitats autònomes des que existeixen com a tals fins a l’actualitat. Dues dimensions d’aquest finançament defineixen la trajectòria que s’ha seguit: quin grau de justícia o equitat, i amb quin d’eficiència.

Sobre el grau de justícia, els autors posen en relleu com a primer punt que l’Informe45 prescindeix de considerar el País Basc i Navarra, atès que es regeixen pel règim foral. Malgrat ser molt riques, aquestes comunitats queden al marge de la solidaritat interterritorial i disposen d’una dotació de recursos per habitant manifestament superior a la resta. Els autors es remeten a un estudi dirigit per A. de la Fuente del 2017 que indica que el finançament per habitant a les comunitats forals és un 220% superior al de la mitjana de la resta de territoris.

Un segon punt és que l’Informe45, quan tracta el finançament de les autonomies, prescindeix de la inversió de l’Estat, la qual cosa és una mancança important, per dos motius: 1) el Madrid aparentment perjudicat pel sistema de finançament no ho està tant perquè rep sobreinversió de l’Estat i no para d’augmentar la seva quota de capital públic estatal; i 2) aquest augment té, alhora, un efecte arrossegament de capital privat. Tot plegat va en favor que Madrid guanyi pes econòmic en el conjunt estatal.

A les comunitats on més ha crescut la població, el finançament per habitant ha crescut menys. Així, es dona la paradoxa que, a més de rebre menys diners, en aquestes comunitats ha augmentat la necessitat de prestació de serveis

Un tercer punt fa referència la idea que si la voluntat subjacent de l’Estat amb el sistema de finançament era igualar el que reben les comunitats per finançar serveis públics iguals arreu (sanitat, educació, servis socials, etc.), el mecanisme ha fracassat. [Aclarim que l’Informe45 considera només el període 2012-18, és a dir, 17 anys, no pas 45, que serveix de títol per al treball]. Dèiem que ha fracassat, i no només per la discriminació positiva del País Basc i Navarra, sinó perquè, a igual fiscalitat i competències homogènies, les diferències entre comunitats són grans: el 2018, fins a un 37% de diferència entre la comunitat millor i pitjor finançada.

El quart punt és que a les comunitats on més ha crescut la població, el finançament per habitant ha crescut menys. Així, segons Angusto i Reyner, es dona la paradoxa que, a més de rebre menys diners, en aquestes comunitats ha augmentat la necessitat de prestació de serveis. Si s’hi afegeix a aquest panorama el fet que el cost de la vida és més alt a les comunitats amb més pressió demogràfica, el resultat és d’una gran inequitat. I la seva traducció en efectes directes negatius la il·lustren els autors amb el desequilibri PIB/h i índex de progrés social (per exemple Catalunya i les Illes Balears són la quarta i cinquena comunitats en PIB/h, però salten a les posicions 12 i 13, respectivament, en l’índex de progrés social). I també l’il·lustren amb el nivell d’endeutament de les comunitats autònomes: amb les excepcions de Madrid i Canàries, el percentatge més alt de deute/PIB correspon a les comunitats amb major creixement demogràfic.

L’altre gran eix que tracten Angusto i Reyner en el seu treball és el de l’eficiència de les transferències entre comunitats a través del sistema de finançament comú que recull l’Informe45. Les diferències de finançament (com a percentatge del PIB) no es reflecteixen en nivells d’ocupació més alts (les millor finançades tenen menor % d’ocupats/població). Els autors es pregunten fins a quin punt les dites transferències serveixen, no per a atenuar, sinó per congelar o tal vegada ampliar les diferències d’ocupació. Ho il·lustren amb una gràfica que mostra l’estabilitat de les taxes d’ocupació al llarg del període 1975-2019 a les comunitats menys desenvolupades, tot recordant que a Europa consideren Espanya i Itàlia “estats fallits” a l’hora de corregir els desequilibris regionals, per molts recursos públics que s’hi aboquen.

Bé, l’Informe45 que glossava les virtuts de l’estat autonòmic com a eina d’èxit econòmic, en la pràctica, amb dades i anàlisi, sembla que no ho ha estat.