Al desembre feia referència, en un article en aquest mateix diari, a la baixada del turisme espanyol amb dades que cobrien del segon trimestre del 2017 fins al segon trimestre del 2018. Fa poc s’han publicat les de tot l’any 2018, de manera que amb dades de dos trimestres més es pot contrastar si el que apuntava s’ha consolidat. I la resposta és que sí. Vegem-ne alguns detalls.

El 2018 el nombre de turistes espanyols que van visitar Catalunya es va xifrar en 4,85 milions, un 6% inferior al registre del 2017, que al seu torn havia estat un 1% inferior al del 2016, de manera que la caiguda s’ha accentuat significativament. La reducció de visitants es deu principalment al fet que els espanyols han fet menys viatges per visitar familiars i amics a Catalunya i, també, n’han vingut menys per motius de negocis i professionals. Un tipus de viatge i l'altre han baixat un 10% i un 13% respectivament el 2018. Pel que fa a la despesa que han declarat els visitants, també s’ha registrat una reducció notable, concretament d'un 6%, i el 2018 s'ha situat en 1.787 milions d’euros.

Reforça el significat d’aquestes baixades el fet que durant aquests anys que comentem el turisme dels espanyols a altres comunitats autònomes no s’ha reduït. Al contrari: tant el nombre de viatges com la despesa total han crescut. És a dir, que tant els viatges com la despesa d'espanyols a Catalunya van en el sentit oposat del que és la tònica general del turisme interior dels espanyols.

Una de les coses que crida més l’atenció de la baixada del turisme espanyol és la reducció força sostinguda dels que venen a visitar familiars i amics. Representen entre un 25% i un 30% del total de visitants espanyols a Catalunya. El 2017 aquests visitants van baixar un 4% respecte als del 2016, i el 2018 baixen un 10%. La seva despesa el 2018 varia en el mateix sentit: es va reduir un 6%. Fins i tot els viatges per motius de negocis i professionals han baixat: un 2% el 2017 i un 13% el 2018. No està malament.

Mentrestant, el turisme de catalans cap a la resta de l’Estat va més en consonància amb la dinàmica del turisme espanyol a altres comunitats. El 2018 els catalans hi van fer 7,9 milions de viatges amb una despesa total de 2.735 milions d’euros, uns valors superiors als del 2017 (+8% en viatges i +11% en despesa). En aquest context, els viatges per visitar familiars i amics residents a la resta d’Espanya, a diferència del flux invers indicat abans, van augmentar un 6%. I els viatges de negocis i professionals van créixer ni més ni menys que un 33% (!). Potser el trasllat de seus socials hi pot tenir alguna cosa a veure...

Amb aquestes dinàmiques contraposades, la balança turística entre Catalunya i la resta de l’Estat el 2018 engreixa els dèficits: Catalunya emet més de 3 milions de viatgers més dels que rep, i gasta a Espanya pràcticament 1.000 milions d’euros més dels que rep.

Per sort dels catalans, de turisme en tenim segurament bastant més del que ens convindria, i la reducció de l’espanyol cap aquí té una incidència que en termes agregats és petita: malgrat que representen un 20% dels viatges que es fan amb destinació turística a Catalunya, només representen un 8% de la despesa turística. No és pas per menystenir cap disminució, però l’impacte de la reducció és realment més baix.

La tònica positiva del turisme català cap a la resta de l’Estat s’emmarca en una dinàmica general molt viatgera dels catalans. Les destinacions internacionals no paren de créixer, i en dos dígits: el nombre de viatges al món va créixer un 17% el 2017 i un 20% el 2018. La despesa que fan en aquests viatges supera en 1.300 milions d’euros la que es fa en les visites amb destinació a Espanya.

La dinàmica de reducció del turisme espanyol amb destinació a Catalunya s’ha d’emmarcar en un moviment tàcit de boicot turístic, que, com hem vist, no és simètric. Però aquest, tot i que és important, no és l’únic motiu. Les imatges de violència real que van recórrer el món queden gravades a la ment d’aquell que pensa fer un viatge, i en aquest sentit els atemptats de l’agost del 2017 i les pallisses de la Guàrdia Civil i la policia nacional a votants l’1 d’Octubre del 2017 són molt negatives. Però encara hi ha un factor més determinant que ajuda a prendre decisions del tipus de boicot actiu: la imatge que generen la majoria de polítics de partits unionistes que a Catalunya es viu un clima de confrontació civil i de desordre. I esclar, una destinació amb aquest estigma fabricat en l’imaginari dels mitjans de comunicació no només no afavoreix, sinó que confirma les decisions embrionàries de boicotejar.

En qualsevol cas, amb dades a la mà, per bé que amb una incidència real molt baixa, es pot afirmar que la reducció del turisme espanyol a Catalunya mostra senyals de consolidació. Encara que vagi contra el signe dels temps i dels mercats. Però esclar, estem parlant de motivacions polítiques, i això es mou per altres dinàmiques.