Catalunya va rebre al 2019 4,9 milions de visitants de la resta de l’Estat i 19,4 milions de visitants estrangers. La despesa que van originar es xifra en 1.900 milions d’euros els primers i en 21.300 milions els segons. Estimacions econòmiques situen el pes del sector turístic a l’origen de més del 12 % del PIB català. Cap altre sector té, agafat individualment, un pes tan gran. De fet, Catalunya és la primera destinació del turisme estranger de tot Espanya, fins i tot per davant de llocs superespecialitzats com ses Illes o les Illes Canàries.

Els efectes del coronavirus sobre el sector han arribat per la via de les restriccions a la mobilitat i a la relació social per un motiu sanitari bàsic com és contenir la propagació dels contagis. Això ha estat aquí i ha estat a tot arreu del món amb diferents intensitats i tempos a mesura que ha anat evolucionat la pandèmia.

Els resultats han sigut devastadors per a les empreses i treballadors del sector turístic, des dels hotels a la restauració, passant per les agències de viatges i pel transport aeri. Només a tall d’exemple, les caigudes respecte al 2019 dels viatgers estrangers allotjats en establiments hotelers són del 70-80 % i 60-70 % dels turistes procedents de la resta d’Espanya. Les caigudes en el nombre de passatgers a l’aeroport de BCN-Prat són d’entre el 80 i 90 % de l’abril ençà, les pernoctacions d’estrangers en alguns mesos superen el 90 %. Estimacions recents de la Cambra de Comerç de Barcelona indiquen que de la caiguda que es preveu del PIB català, un 70 % serà deguda a la reducció del turisme.

En aquest context, hi ha empresaris i economistes que apunten que un cop s’hagi fet la vacunació massiva de la població i la pandèmia es doni per controlada, es produirà el que es coneix com a “venjança turística”, referida al fet que, després d’un temps d’abstinència turística, la població s’aboca de nou a viatjar, com per compensar el període que s’ha hagut de quedar a casa.

De moment el que tenim és l’efecte devastador del 2020, que previsiblement s’estendrà fins ben entrat el 2021 (alguns estudis situen la recuperació dels nivells del 2019 al 2024). Ja es veurà. Tot i les ganes que tenim que es controli la pandèmia i la possible reacció de la població per viatjar, em pregunto si el sector tornarà a ser el d’abans. Veig dos factors que actuaran sobre les decisions individuals de fer turisme.

En primer lloc, l’actitud individual respecte a viatjar. La pandèmia ha afegit un atribut turístic que es desconeixia fins ara: més exigència de seguretat sanitària. Això es traduirà en prevenció respecte a la proximitat amb persones desconegudes en locals que es comparteixen, sigui un hotel, un bar, un restaurant, sigui un avió. El turista ha descobert la por. Els operadors turístics hauran de garantir control estricte del risc, amb proves, amb neteja, amb limitacions d’aforament a tot arreu, etcètera. Tot això va en contra del turisme massificat que tant ens caracteritzava.

En segon lloc, caldrà veure com influeixen sobre les decisions individuals de viatjar algunes tendències que ja es venien manifestant i la pandèmia segurament que accelerarà. En destacaria quatre: la limitació progressiva que es farà de l’anomenat “sobreturisme”, la saturació que venien enregistrant zones i ciutats, com per exemple Venècia, Amsterdam o, més a prop, Barcelona; una altra és la previsible imposició a nivell europeu de taxes al CO2 a l’aviació, que encarirà els viatges per aquest mitjà de transport; la tercera és que no s’han de desestimar noves actituds per part de la gent més jove respecte al canvi climàtic i a hàbits cada vegada més respectuosos amb el medi ambient, la qual cosa va en favor del turisme de proximitat i més selectiu; i finalment, la previsible exigència per part de la població de l’augment de les taxes al turisme per a compensar les externalitats negatives que genera.

Tot plegat, una ocasió  i una necessitat per repensar l’orientació cap a un model de turisme d’alt valor econòmic, més selectiu, més car, més interessat en la cultura, etc. però sobretot més sostenible. I, com a conseqüència, segurament que amb menys pes en l’economia catalana.

 

Modest Guinjoan, economista.