El periodista Ramon Aymerich va presentar dimarts passat el seu llibre La fàbrica de turistes. El va precedir en l’acte de la llibreria Byron el professor Andreu Mas-Colell amb una introducció sobre el tema.
Al rebre el llibre, me’l vaig llegir pràcticament d’una tirada, entre altres coses, perquè l’Aymerich gasta un estil d’escriure àgil, de fàcil lectura i, tanmateix, descansant en informacions i opinions d’experts que no enganyen. El resultat del seu treball és un llibre imprescindible per aquells que estan interessats en el fenomen turístic a Catalunya, des dels seus passos inicials fa més de 100 anys fins als nostres dies, quan aquesta s’ha convertit en una indústria fonamental de la nostra economia, amb permís del parèntesi que ha significat la pandèmia.
L’autor insinua la tesi que hem canviat una riquíssima xarxa de fàbriques de productes industrials (ell ve del Vallès Occidental, un feu fabril històric de primer nivell) per una xarxa de serveis que el que provoca és que vinguin visitants. D’aquí ve l’original i provocadora aplicació del concepte fàbrica als milions de turistes que ens visiten en un any normal. Per donar ordres de magnitud, hi afegeixo jo, recordem que el 2019 van visitar Catalunya 19,4 milions de turistes estrangers, que van gastar la respectable xifra de 21.300 milions d’euros. La importància del sector sobre el conjunt de l’economia hi ha qui la xifra en el 12% del PIB i en un volum d’ocupació que supera les 400.000 persones. El 2020, per raó de la Covid, no compta per aquesta indústria i ja es veurà de quina manera i fins a quin punt es recupera. En qualsevol cas, estem davant d’un sector molt significatiu per a l’economia catalana.
Toca ballar el ball que toquen, a remolc de la importància que ha adquirit l’aportació de despesa turística i els llocs de treball que en depenen. Per sort, Catalunya té una economia molt diversificada
Els registres turístics no han parat de créixer any rere any. Aymerich fa la fotografia de la seqüència que ha seguit aquesta indústria, focalitzant l’atenció en tres zones diferenciades on trobem més concentració d’aquesta nova indústria: la Costa Brava, la Costa Daurada i la ciutat de Barcelona, que són els tres punts de més atracció. L’ocupació del territori deguda al turisme tampoc no ha parat de créixer en un procés de l’activitat que en el llibre es qualifica de “devorador del paisatge”.
Alhora, el turisme s’ha desenvolupat a través d’ocupacions que interessen relativament poc als locals, la prova és que la mà d’obra immigrada en aquesta indústria hi té un pes molt important. Entre altres coses, perquè bona part de les feines que genera no requereixen una qualificació específica i perquè s’hi donen salaris baixos. Hi afegeixo jo que, en una activitat central de la indústria turística com és l’hostaleria, el 32% dels afiliats a la Seguretat Social el 2019 eren estrangers (la majoria no de la UE), i el 2020 un 31%. En el llunyà 2008 aquest percentatge era del 15%. Pel que fa a la població, el 37% dels habitants de Lloret són estrangers; a Salou el 34%. Els salaris que es paguen al turisme a Catalunya són un 25% inferiors a la mitjana del país, un 40% inferiors als de la indústria i pràcticament la meitat dels del sector TIC.
El sector és el que és i som on som gràcies a una complexa combinació de factors que Aymerich va desgranant de manera quasi quasi imperceptible però clara. Els ingredients: l’explosió de la demanda de viatjar, el clima, la llum, el paisatge, l’oferta d’oci, l’oferta cultural i la notorietat de ciutat (Barcelona), l’aposta empresarial per un sector que al seu dia era de diner més fàcil que la indústria, l’especulació immobiliària, l’ordenació urbanística que ho ha posat fàcil en molts casos, unes infraestructures de transport correctes, una posició geogràfica privilegiada respecte a mercats emissors, entre altres factors. Tot això competint amb altres destinacions turístiques.
Aymerich fa una incursió seriosa i de fàcil lectura en una indústria que, es pregunta, potser ha crescut massa, i que ara toca gestionar-la des de la posició de qui se sent atrapat on és. Acaba el llibre demanant dues coses: 1) el que molts economistes ja fa anys que defensem per a aquest sector, ço és, salaris dignes, la qual cosa porta implícita la renúncia progressiva al turisme low cost i, 2) espera que la recuperació l’any 1 postpandèmia sigui ràpida per a aquells territoris superespecialitzats en el turisme.
Toca ballar el ball que toquen, a remolc de la importància que ha adquirit l’aportació de despesa turística i els llocs de treball que en depenen. Per sort, Catalunya té una economia molt diversificada, cosa que inclou un sector industrial que de manera directa i indirecta (serveis relacionats) representa més de la meitat del PIB, tal com ens recorda l’autor. Tanmateix, hi ha massa reptes que fan que calgui un plantejament de país que (també) és una fàbrica de turistes.