Anem d’episodi pressupostari en episodi pressupostari, perquè a aquestes alçades de l’any és el que toca. Aquesta setmana s’han tancat els acords per seguir en les seves tramitacions els pressupostos de la Generalitat i els de l’Estat espanyol.

Dels espanyols només en diré que estan encarrilats gràcies al suport aritmètic d’una part de l’independentisme català, a canvi de contrapartides que, les que són conegudes, semblen poca cosa, i les que són desconegudes les desconeixem. N’hi hauria d’haver, altrament no s’entendria que Pedro Sánchez aconseguís al seu dia la presidència, i que ara tingui assegurat el poder pel que resta de legislatura a canvi d’un plat de llenties. Tanmateix, no seria la primera vegada que a Madrid els vots dels catalans surten baratets baratets. Ja es veurà. Justament del preu del suport és del que vull parlar, no pas referit allà, sinó als pressupostos d’aquí.

La que semblava ser la formació sòcia natural en els pressupostos catalans, la CUP, s’ha retirat i ha presentat esmenes a la totalitat, igual que la resta de formacions (populars, ciutadans i socialistes. Aquests darrers, per cert, aconsegueixen que els hi aprovin els seus a Madrid, sense correspondre aquí). Com que ens falta informació i la política no és el meu terreny, me n’estaré de jutjar com a encerts o desencerts les decisions dels partits implicats.

Amb perspectiva econòmica, la dels pressupostos és una negociació amb intercanvis: modificar conceptes de despesa (per primar-ne unes en comptes d’altres), modificar conceptes d’inversió i/o, també, variar d’on vindran els ingressos fiscals, a canvi de vots parlamentaris per tirar-los endavant. En la negociació hi juguen, naturalment, socis prioritaris i, si n’hi ha (quasi sempre n’hi ha) socis substitutius.

El soci prioritari, la CUP, durant la negociació va decidir sortit d’escena perquè considerava insuficient l’oferta que els feia el govern català, particularment pel que fa al que la diputada Reguant posava sota el paraigua de macroprojectes i turisme. Per a ells, el govern català comprava barat el suport a la proposta pressupostària. Tot i això, el prestigi negociador que arrossega la formació assembleària és, per dir-ho suau, discret i imprevisible. Tant, que es fa previsible. Aquesta vegada tampoc no ha fallat.

Qui ha desencallat la tramitació ha estat En Comú Podem, abstenint-se de votar-hi en contra. El partit ha obtingut pràcticament el mateix que demanava la CUP, però amb una contraprestació de gran valor, que és facilitar l’aprovació dels pressupostos de la ciutat de Barcelona, un feu de considerable poder polític i simbòlic.

La figura més beneficiada de la formació ha estat l’alcaldessa Ada Colau i els seus socis. Es pot afirmar que Colau ha entès la lògica del seu nou ofici des de fa 6 anys, lluny del seu antic paper d’activista social. Va arribar a alcaldessa a força de vots, però la segona vegada (2019) va ser pràctica. No li va tremolar el pols quan li van oferir repetir malgrat no ser la guanyadora de les eleccions. Sacrificava una mica i temporalment el desprestigi polític que suposava arribar-hi de la mà de Manuel Valls, però mantenia l’alcaldia, que és el que compta. En aquell cas no va comprar el suport, li van regalar.

El temps dirà si l’intercanvi entre ERC i En Comú Podem passa factura als  primers en les properes eleccions municipals del 2023. Podria deixar tocada la candidatura d’un bon alcaldable com l’Ernest Maragall, la qual cosa s’hauria de computar en el capítol de costos assumits per la formació de Pere Aragonès

No tindrem pressupostos de perfil CUP, que pel que sembla no tenen ambició ni de governar ni de facilitar-ho. Mentre els anticapitalistes discuteixen, potser sense saber ben bé què volen en termes pràctics, i arriben com a solució al bloqueig de les coses, la formació dels comuns ha anat per feina i han entès que l’intercanvi és la base de les relacions entre qui té una cosa i un altre que la vol. I aquí s’hi ha ficat l’alcaldessa, una dona que ha tastat el poder, que li ha agradat i que ha aplicat el principi pràctic del “tot té un preu”.

En clau exclusiva de Generalitat, l’important és que hi haurà pressupostos, més enllà del preu que es paga, no es podia deixar passar l’oportunitat d’uns comptes amb ingressos i despeses excepcionals en molts sentits. Benvinguts siguin!

Modest Guinjoan, economista.