Soraya Sáenz de Santamaria Antón ve de fitxar pel despatx d’advocats Cuatrecasas. Unes setmanes abans s’anunciava que Josep Antoni Duran i Lleida s’incorporaria al consell d’administració d’Aena. Són només casos recents i diferents de les famoses portes giratòries entre sector públic i sector privat que val la pena mirar d’entendre amb perspectiva econòmica.

Tothom sap que les empreses privades busquen obtenir favors dels poders polítics (tot ben legal, esclar) que tard o d’hora es tradueixen en beneficis en els comptes d’explotació. Qui més cuida la bona connexió amb el poder polític són, lògicament, les empreses que operen en mercats més regulats, com per exemple la banca, el sector energètic o l’obra pública.

Les portes giratòries constitueixen un quid pro quo, un intercanvi de favors, de valor econòmic difícil de quantificar, entre altres coses perquè la informació sobre els intercanvis ho és tot menys transparent. Però la realitat és que es donen, encara que les contraprestacions es facin de manera diferida en el temps. Què hi ha al darrere? O bé un reconeixement de deute per part de qui fitxa l’expolític, el qual ha fet favors mentre manava, o bé una inversió en aquesta persona pels rendiments que pot donar en el futur, gràcies als seus contactes i/o al coneixement que en té de com funcionen els circuits de presa de decisió política. Res d’això s’explica públicament.

Soraya Sáenz de Santamaria és una advocada de l’Estat que va exercir com a tal fins que va fer el salt a la política el 2004, any en què es va convertir en diputada. Del 2011 al 2018 va ocupar els més alts càrrecs que es poden ocupar en un govern de l’Estat per sota de president. Va ser vicepresidenta del govern espanyol i, coses del destí, també presidenta de la Generalitat per delegació de Rajoy. El 10 de setembre de 2018 deixa la política. A principi del  març passat Cuatrecasas anuncia la seva incorporació en qualitat de sòcia, que portarà l’àrea de "transparència”, i també com a membre del seu consell d’administració. La senyora Sáenz de Santamaria era una purista en matèria de portes giratòries, però es veu que ha canviat d’opinió i ha fet el salt en sis mesos a les creences pròpies i ho ha fet, no en dubtin, amb tota la cobertura legal imaginable.

El seu fitxatge per Cuatrecasas es pot entendre dintre de la normalitat d’incorporar agenda i experiència en l’administració pública, però també (per què no?) en el marc del fet que Cuatrecasas fos una assessora del govern Rajoy o que el Sr. Emilio Cuatrecasas es va deslliurar de l’empresonament per delicte fiscal, després d’un pacte amb la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, quan aquests organismes depenien de la senyora Sáenz.

Bé ells deuen saber quin ha estat el motor de la porta giratòria. Mentrestant Cuatrecasas presenta el fitxatge com una incorporació de valor, cosa de la qual no en podem dubtar, se’n destaca el talent i que és una “advocada excepcional que ha demostrat al llarg de la seva carrera professional la seva vàlua i la seva gran capacitat de gestió”. Política, hi afegiríem, sense que això s’hagi de considerar negatiu.

El fitxatge de porta giratòria de Duran és com a conseller independent d’Aena, una empresa i un model de gestió que el Sr. Duran, quan era diputat a Madrid, no es cansava de denunciar per aconseguir la gestió del Prat per la Generalitat

El fitxatge de porta giratòria de Duran i Lleida és com a conseller independent d’Aena, l’empresa estatal que gestiona els aeroports espanyols. Es tracta d’una empresa i un model de gestió que el Sr. Duran, quan era diputat a Madrid, no es cansava de denunciar per aconseguir la gestió del Prat per a la Generalitat. Ara podria impulsar el mateix però des de dins. Veurem si ho fa.

Des del seu fracàs electoral el 2016 i de la fallida del seu partit, Duran és un outsider de la política que es resisteix a deixar-la del tot. Entre altres coses per seguir ingressant a remolc de la política (havia afirmat en una entrevista de la Mònica Terribas que si deixava la política per la docència “de què viuré?”). Ara Aena, de la mà del seu president, el català Maurici Lucena, li solucionarà 12.000 € del seu pressupost anual, que són les dietes que cobrarà per assistir al consell. Substitueix un altre català expert en portes giratòries, Josep Piqué i Camps. I acompanyarà en el consell un altre català també, José Luis Bonet, expresident de Freixenet i president de la Cámara de España. Com la Soraya a Cuatrecasas, un es pregunta quina experiència deu tenir el Sr. Duran en el negoci aeroportuari. Sort que la seva selecció la va fer una empresa de caçatalents. Segurament que també hi deu haver influït el fet que al president d’Aena el Sr. Duran li cau bé i que es tracta d’un tercerviïsta polític.

Vagi com vagi, les portes giratòries no paren (arriba l’episodi Jorge Fernández Díaz). I si bé pot ser justificable en termes econòmics i en termes legals, és una pràctica com a mínim dubtosa en termes de qualitat institucional d’un país si no es deixa passar un temps dilatat entre la responsabilitat política i la incorporació a l’empresa.