Mai m’hauria imaginat tenir la necessitat d’escriure cap article sobre la justícia. El tema m’interessava relativament, però, per circumstàncies, en els darrers anys m’he vist empès a parlar-ne en diferents mitjans (inclòs ElNacional.cat) i sobre temes diferents: de jutges amb noms i cognoms, de la independència de la justícia espanyola, dels diferents estaments de la cúpula judicial, fins i tot del sou dels jutges. A més d’un li pot resultar xocant, atès que soc economista sense estudis de Dret, tanmateix em sento compromès amb el progrés social i polític, amb el respecte a les persones i les nacions i amb la democràcia, per bé que darrerament més aviat sembla que anem reculant.
Reculem, en particular, per culpa de l’acció judicial, la que representa que ha de ser imparcial i objectiva. És un símptoma del problema el fet que de dos anys ençà ens trobem jutges, fiscals, advocats de l’Estat i tutti quanti fins a la sopa. I no es tracta de jutges ordinaris, no, pertanyen a les màximes instàncies, el Suprem, l’Audiència Nacional, la JEC, fins i tot l’anomenat Tribunal de Comptes, o sigui, que parlem dels que tenen l’última paraula de les coses a Espanya.
Fent un breu recopilatori d'on som i com hi hem arribat, trobem en primer lloc la renúncia dels polítics a resoldre el “problema polític català” i el traspàs de la patata calenta a la justícia. Externalitzar, com s’ha fet, la solució del problema té com a mínim dos inconvenients: el primer és que el conflicte polític no és territori propi de la judicatura, de manera que s’atorga poder a un estament que no li pertoca; el segon és que, com és conegut urbi et orbi, l’alta judicatura espanyola està esbiaixada políticament cap a l’unionisme més ranci, d’aquí que el que decideix no és ben bé justícia, és una altra cosa: venjança, escarment, etc.
Aquí no se salva ningú de la caça a l’independentista, ni tan sols els presidents de la Generalitat per posar llaços al balcó, per vergonya democràtica europea. No dubto que aquests mateixos jutges en l’època franquista haguessin condemnat a mort els independentistes que ara han condemnat “només” a penes de presó. Això sí, tant llavors com ara, amb cobertura legal i judici.
La cúpula judicial espanyola no és una salvaguarda, sinó que és l’actor polític d’última instància, amb la qual cosa, paradoxalment, la societat necessita salvaguardes davant l’acció... de la justícia
En teoria contractual, la justícia és una salvaguarda del compliment dels acords entre parts. A Catalunya, la cúpula judicial espanyola no és una salvaguarda, sinó que és l’actor polític d’última instància, amb la qual cosa, paradoxalment, la societat necessita salvaguardes davant l’acció... de la justícia.
Vet aquí, a criteri meu, les salvaguardes que tenim i la seva eficàcia:
a) El marc legal és en teoria una salvaguarda, però no serveix, com es demostra a diari, quan s’interpreta a conveniència per castigar la dissidència.
b) Les proves i testimonis també serien salvaguardes, però la judicatura és selectiva, dona tot el valor a uns i valor zero a altres, fa enginyeria legal en uns judicis fets per cobrir l’expedient formal i poder justificar penes prèviament decidides.
c) El prestigi professional dels jutges seria una salvaguarda molt potent, però en un entorn judicial tan polititzat el prestigi resta immune.
d) La justícia europea és una salvaguarda real, però arriba sempre tard i difícilment entra en el fons de les qüestions, i en qualsevol cas, la justícia espanyola ja s’ha cuidat de castigar encara que sigui preventivament.
e) La salvaguarda d’institucions internacionals com Nacions Unides, Amnistia Internacional, etcètera, existeixen, però a la cúpula judicial espanyola les seves consideracions ni tan sols els fan pessigolles.
f) La salvaguarda de la humanitat dels jutges en aquest cas no existeix, els mou cegament la preservació d’un bé que consideren superior: la unitat d’Espanya.
g) La contestació social, via manifestacions i similars, actuaria de salvaguarda en un país normal, però a Espanya, als jutges, això tampoc no els fa ni pessigolles.
El panorama no és gens engrescador perquè la política fins ara s’ha decidit en judicis polítics. Trist per a catalans i per a espanyols. A l’altura de la Xina, Turquia o Rússia, no pas de les democràcies europees. Una solució evident seria modificar el marc legal, fent impossible que es repeteixi el que està passant. Un altre és fer un expedient de regulació d’ocupació a la cúpula judicial per abús de poder, i canviar-la de dalt a baix per persones imparcials, però això és impossible.
Mentre esperem la justícia europea, assistim, lamentablement, a un aixecament contra la democràcia. Abans els aixecaments els feien els militars, ara els fan polítics disfressats de jutges.