La setmana passada diferents mitjans de comunicació van informar de tres notícies no relacionades entre elles que implicaven molts milions d’euros. Bé, no relacionades, però amb algun substrat compartit. M’explicaré.

La primera, que és pràcticament històrica, fa referència a la publicació del llibre de Mariano Sánchez Soler titulat La família Franco S.A. en el qual l’autor retrata el dictador i el seu entorn familiar i polític com un autèntic entramat d’interessos econòmics que van fer rics els que s’hi movien al voltant. La transició política va passar de puntetes per les propietats acumulades, per l’entramat de societats, pels diners a Suïssa, per les obres d’art. Res que estigués relacionat amb la riquesa acumulada durant la dictadura va ser objecte d’inspecció pública.

L’obra de Sánchez Soler ha vingut a sumar-se a altres contribucions rellevants sobre els interessos econòmics de Franco que s’havien fet abans, com per exemple el llibre del catedràtic d’economia Ángel Viñas, que en el seu La otra cara del caudillo (2015) dibuixava el dictador com una persona corrupta. Només entre 1936 i 1940 va acumular, a partir de donacions a la seva causa, un capital que a preus actuals equivalien a uns 400 milions d’euros. Durant el seu mandat l’home va rebre donacions d’accions d’empreses agraïdes, sous (Telefònica li passava una gratificació mensual), comissions, entre altres prebendes. Com assenyala l’historiador hispanista Paul Preston, Franco i la seva família rebien regals que eren la “punta d’un iceberg colossal”, que es va sumar a un instrument com la “Ley de Responsabilidades Políticas”, que va actuar com a instrument per a justificar expropiacions als perdedors de la Guerra Civil i l’enriquiment dels vencedors.

Tot això queda lluny en el temps, però no tan distant econòmicament parlant del successor de Franco, el rei Joan Carles I, qui en plena democràcia va acumular riquesa que no es corresponia amb el seu sou. El diari The New York Times, el 2012, sorprès pel ritme de vida que portava i per l’opacitat informativa, xifrava la seva fortuna en 1.800 milions d’euros. Amb el seu sou era impossible de justificar. Des de la seva renúncia en favor del rei actual, Felip VI, l’home que abans era inviolable va passar a ser aforat gràcies a una llei del Congrés dels Diputats, o sigui que qui volgués furgar sobre la riquesa de l’emèrit, ho té més difícil.

La transició política va passar de puntetes per les propietats acumulades, per l’entramat de societats, pels diners a Suïssa, per les obres d’art de Franco i la seva família

Més proper en el temps, tenim la sentència pels ERO d’Andalusia, publicada la setmana passada. En 10 anys es va produir un frau de 680 milions d’euros en ajuts a empreses en crisi amb la finalitat de “mantenir la pau social a Andalusia”. Es veu que un 85% d’aquesta xifra va anar a parar a prejubilacions d’uns 6.000 treballadors. La resta va ser per a treballadors ficticis que figuraven com a empleats d’empreses on mai no havien treballat, a comissionistes, aconseguidors, empreses afins al PSOE, entre altres. L’episodi dels ERO ve a sumar-se als milions i milions d’euros en subvencions que per mor de la pau social s’estan abocant de fa dècades a Andalusia i Extremadura, mani qui mani, sense que aquestes comunitats acabin d’aixecar el cap. 

Finalment, també la setmana passada, el Banc d'Espanya publicava la seva estimació al voltant del cost dels ajuts de l’Estat amb motiu de la crisi bancària. Del total del cost del rescat avui dia, que és de 65.725 milions d’euros, una part va a càrrec del mateix sector bancari (23.164 milions) i l’altra part, 42.561 milions, a càrrec de l’Estat. Quan el rescat conclogui, tot sembla indicar que la xifra encara serà més alta. O sigui que, en valors actuals, el salvament de Bankia, BMN, Catalunya Banc, CAM, Novacaixagalicia, Banco de Valencia, CCM, Unnim, i altres de més petits, costaria a cada ciutadà de l’Estat la xifra de 925 euros.

Qui són els beneficiaris dels tres casos exposats? 1) En el cas dels caps d’Estat històrics, l’acumulació de riquesa irregular els ha beneficiat a ells, a les seves famílies i als membres del seu entorn; i òbviament també, perquè ningú regala res a canvi de res, els donants, fossin particulars o empreses. 2) En el cas dels ERO, els beneficiaris són les empreses i els treballadors afectats, i de retruc els que suquen entremig, siguin tècnics o siguin polítics. 3) En el cas del rescat bancari, els beneficiaris són en general el sistema financer, que així es va assegurar l’estabilitat, i la banca que va sobreviure i va guanyar dimensió amb les compres dels fallits.

Molt bé, més enllà dels beneficiaris, pot ser que el lector mínimament interessat es pregunti qui ho paga, tot això, encara que sigui de manera indirecta (amb impostos, amb majors preus de mercat, etcètera). És molt fàcil saber-ho: li recomano que vagi al lavabo i miri al mirall.