Molt Honorable 155

Salvador Illa acaba de ser investit president de la Generalitat de Catalunya. D’entrada, res d’estrany, tractant-se del líder del partit que va obtenir més suport ciutadà a les darreres eleccions autonòmiques. Però que siguin els vots d’un partit independentista els que hagin entronitzat com a primer català qui va erigir-se —no fa tant— en un dels més ferms i decidits abanderats de l’aplicació a Catalunya de la versió més extrema de l’article 155 genera alguns interrogants que val la pena d’abordar.

De l’aplicació del 155 no se n’ha destacat prou, crec, l’aspecte estructural. La seva inserció, ja definitiva, en el futur institucional de Catalunya. Una cosa és que, puntualment, l’any 2017, en el moment àlgid del procés, el 155 habilités la subversió, a terres catalanes, del sistema constitucional —amb la destitució d’un govern, la dissolució d’un parlament i la convocatòria d’unes eleccions al marge dels procediments legals ordinaris—. I una altra és que ja tenim, ara, precisament gràcies a aquest experiment del 2017, el meló obert: ara Espanya ja sap com utilitzar el 155. Ja en té el manual d’instruccions. I sap que ho pot fer, quan calgui, en la seva versió més passada de voltes. Ho sap perquè —és clar!— el Tribunal Constitucional la va validar. Vivim ja, i continuarem vivint, per tant, sota l’ombra d’una afilada espasa de Dàmocles. El nivell d’autonomia que té, avui, Catalunya —sigui molt o poc— només pot exercir-se des de la castració de saber-se permanentment amenaçat per una nova aplicació, tan desfermada com calgui, del 155. Jo anomeno aquest estat de coses, tàcit però indefectiblement eficaç, Decret de Nova Planta del segle XXI.

Com s’explica aquest suport independentista, a terres catalanes i perquè governi en solitari, a la Nova Planta 2.0? No li ha arribat al catalanisme —ara ja sí— el moment d’encarar-se al mirall i, sense defugir la mirada, fer una mica d’introspecció o de memòria? Ben segur que li serien d’ajuda algunes de les seves veus més il·lustres i afilades. I és que, tot i la seva llunyania en el temps —o precisament per aquesta llunyania— no deixen de ressonar, avui, amb força. Amb molta força, de fet. Escoltem-les amb atenció.

Miquel Bauçà creia, directament, que la fita suprema de la tribu catalana és no tenir un estat propi. Ferrater Mora, més moderat, deia dels catalans que són mesurats fins i tot en la violència. Que anhelen obtenir la victòria per mitjà de la ironia. El polític Prat de la Riba es queixava: “no hem fet la Mancomunitat per tenir una Diputació més gran!”. Hi hauria estat d’acord Gabriel Ferrater, convençut que “a base de telèfons i carreteres, realment, no es construeix una nació”. Cambó, per la seva banda, va acabar assumint que “per a Catalunya el plat de la llibertat havia de postergar-se per un temps, davant el problema de la vida” —es referia aquí, per ‘vida’, als perills del caos social—.

A Gaziel li semblava extraordinari que alguns catalanistes creguessin que podrien culminar amb èxit el seu programa —que “la cosa podria dur-se a terme”, més concretament— sense trencadissa, i sense una trencadissa greu. De fet, no solament sense trastorns terribles i sacrificis sagnants, sinó “tot apujant la borsa” —aquí esdevé indefugible la imatge del català culminant la revolució des del sofà de casa tot fent una piulada—. Aquesta alegre confiança, creia Gaziel, es contradeia amb segles d’experiència negativa. Li semblava estrany que poguessin sentir-la uns homes tan assenyats. Vicens Vives ens ho confirma: ‘els catalans anem esmaperduts, topant per les cantonades de la història, aquesta mestressa que mai no ens ha alliçonat prou’.

De l’anunciat concert econòmic ‘solidari’ l’única incògnita real és saber per quin motiu o en quina fase descarrilarà

Siguem, però, com a bons catalans, objectius i rigorosos. Tinguem seny: la investidura arriba —així ens ha estat anunciat— acompanyada d’una gran contrapartida, el tan anhelat concert econòmic. Potser estaria justificat, per tant, mirar cap a una altra banda i estendre, agenollats i tapant-nos el nas, la catifa vermella al 155. Així ho dictarien, de bell nou, el seny nostrat i la Realpolitik. És, però, la història mateixa —recent i no tan recent— la que, tossuda, ens obliga, com a mínim, a aixecar alguns dics mentals de contenció per no topar amb una nova ‘cantonada de la història’:

a) El concert ens és qualificat, des d’un inici, de ‘solidari’. Solidari amb Espanya, és clar. El nom fa la cosa, diuen. En quin percentatge es traduirà aquesta solidaritat? No ens portarà a un sistema de finançament substancialment equiparable al que ja existeix? O —no descartem res— pitjor?!

b) El concert haurà de ser concretat, en primera instància, entre el PSOE i el PSC. Crec que no cal desenvolupar més aquest punt. Seria sobrer.

c) Suposem que PSOE i PSC tanquen una proposta de millora raonable i sòlida: requerirà, després, per ser efectiva, una elevada majoria parlamentària a Madrid, que vagi més enllà del PSOE i dels partits nacionalistes. Qualsevol analista mínimament seriós veurà que és molt poc probable que es doni.

d) Si, contra tot pronòstic, el concert supera els tres punts anteriors, serà molt probablement tombat pels tribunals. I no parlo, només, del Tribunal Constitucional, sinó també dels tribunals ordinaris. Ho faran —m’hi jugo un pèsol— acudint al principi de solidaritat i d’igualtat de tots els espanyols. O a la necessitat de reformar, prèviament, la Constitució, aquest infranquejable mur de formigó ‘que nos dimos entre todos’. Fet i fet, però, els catalans ja estem acostumats que els tribunals ens tombin les coses, especialment les polítiques. Així va ser amb l’Estatut o el primer 155, i així ha estat més recentment amb el català o l’amnistia.

En resum, de l’anunciat concert econòmic ‘solidari’ l’única incògnita real és saber per quin motiu o en quina fase descarrilarà. Per contra, la investidura, una vegada consumada, ja ha esdevingut definitiva i ferma. Cal reconèixer, per tant, aquí, el depurat i efectiu art polític dels qui accediran a la Casa Gran de la Generalitat, claus de la caixa —en aquest cas sí— en mà.

Tornant a Vicens Vives, deia que el català mai no ha estat un poble que manegi grans capitals. Creia que hi ha pobles que estan familiaritzats amb el Minotaure —el poder— i altres que no saben com fer-s’hi. Aquest darrer seria el cas històric de Catalunya. Un poble sense voluntat de poder, sense ganes d’ocupar-ne el palau i de manejar-ne cap de les palanques. La història, és clar —continua Vives—, no perdona ni un instant de retard, i quan hom se n’oblida, retorna amb força. A Catalunya ho va fer, segons Vives, sota la forma de la Nova Planta. Ara, en ple segle XXI, ho ha tornat a fer —afegeixo jo— sota la forma d’un desimbolt 155. Aquest 155 que el mateix independentisme acaba d’entronitzar al Palau de la Generalitat. El Molt Honorable 155.