L’afany de poder, a la llum i despullat, sempre té un punt de ridícul. En política, però, si no se’n té, no s’arriba gaire enlloc. En comptes d’assumir la inevitabilitat d’aquesta conjuntura, durant l’etapa d’or d’Oriol Junqueras i Marta Rovira al capdavant d’ERC, els ideòlegs del partit van centrar els esforços a disfressar l’afany perquè l’anhel de poder i l’anhel de bé comú pel país semblessin la mateixa cosa. En un artifici bàsic perquè mai res fos un interès personal o de partit i tot fos sempre un acompliment de la vocació de servei públic, Junqueras, Rovira i el partit de llavors es van començar a revestir del discurs de la bondat i la pau al món amb la intenció que la realització del seu afany semblés un deure moral. És un truc clàssic, però sense calcular bé la balança de riscos i beneficis, té pegues.

D’ençà de la presó, qualsevol tacticisme va anar orientat a legitimar una hegemonia dels republicans que, precisament per haver fet tacticisme partidista sense uns puntals ideològics forts, no ha arribat mai. D’aquí surten els atacs de falsa bandera adobats de xantatge emocional que avui és fàcil mirar des de fora i amb vergonya. Així, aquest House of Cards de nyigui-nyogui que es van donar entre tots té un rerefons sentimental molest per als qui érem i som independentistes, sobretot pel moment en què es van dur a terme. Mentre se substituïa el discurs independentista pel discurs contra la repressió política, rere el tel superficial de bondats i personalismes, el joc era un altre. No cal ser naïf: els partits tenen interessos més enllà de la ideologia i treballen sobre l’afany de poder. Quan la distància entre relat i interessos de partit és massa gran, però, la corda es tensa fins que s’acaba trencant. 

No cal ser naïf: els partits tenen interessos més enllà de la ideologia i treballen sobre l’afany de poder

El problema dels republicans, el que transforma el tel de la bondat en un tel de cinisme, és que el discurs que el partit ha estructurat els últims deu anys ha negat aquesta distància. Fins i tot els esforços del president Aragonès perquè prengués la idea del govern del 80%, que era un pretext per justificar la decisió de ser al govern en solitari, es fonamentava en la idea d’un bé comú que era buit: que hi fóssim “tots” o gairebé tots. Sense un marc teòric fort que omplís de contingut ideològic què volia dir ser nacionalistes i d’esquerres a Catalunya, la carcassa ha quedat al descobert. Volent transformar els interessos de partit en qualsevol altra cosa que no semblés interessada, han acabat quedant com els partidistes maldestres, uns maquiavèl·lics de pa sucat amb oli. 

El seu pitjor defecte, però, aquest desajust de prioritats públic que fa sentir que els ha importat tot menys centrar els esforços a alliberar el país, podria ser la seva virtut: ERC té la ferida oberta. Sembla que, de mica en mica, tot va quedant al descobert, i que les circumstàncies van menant al moment perfecte per bastir una organització on no calgui excusar-se en totes les lluites justes del món per parlar de la nostra. Fins i tot quan el partit era una casa de barrets i un podi de lluites personalistes, Junts no va tenir mai cap moment semblant, perquè la seva dinàmica interna, impúdica i netament avariciosa, sempre ha estat prou engreixada i lligada al seu discurs per no tallar-se. De tot el que ha passat els últims set anys, se n’han sortit amb més o menys gràcia, perquè, històricament, els convergents han viscut amb un desacomplexament més gran el cinisme i la lluita per un poder que sempre han pensat que els correspon. És la diferència entre pensar que la Generalitat és teva o pensar que ha de ser teva a qualsevol preu i intentar explicar per què, quan la Generalitat sigui teva, en realitat serà de tots.

De vegades, és millor assumir el punt de ridícul que comporta l’afany de poder que dedicar-te a negar que el tens i acabar fent el ridícul complet. Sempre és més fàcil disculpar les faltes a qui se li veuen a venir, hi ha un sentit de la traïció menys fondo, per això la dissonància entre discurs i realitat ha perjudicat més els republicans que els convergents. El punt maldestre dels republicans en la seva lluita per l’hegemonia fallida els ha obert un moment que els juga a favor, però mentre els lideratges i el pòsit desideologitzat que han fomentat aquests lideratges encara surin, els mecanismes oxidats no permetran convertir el defecte en virtut. Enfrontar el moment passaria per no investir Salvador Illa i obrir un debat intern de partit que no estigués cooptat pels qui l’han dut on és, però amb els escàndols a sobre i un horitzó electoral magre, trencar avui la dinàmica que ha acompanyat els republicans durant deu anys, des de dins de la dinàmica i amb mirada curtterminista, no pot semblar res més que un suïcidi.