El món d’ahir

El tinent d'alcalde de Prevenció i Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, l’il·lustre Albert Batlle, va dir que la percepció que manifesta la gent de Barcelona respecte a la inseguretat és una mera percepció perquè, xifres en mà, l’índex de delinqüència ha baixat. I dit això, em vaig dedicar a donar-li voltes al terme percepció, i vaig pensar que les percepcions són només percepcions i que l’il·lustríssim Batlle pot tenir raó però que, sovint, les percepcions acaben convertint-se en allò que diu la gent grandeta quan venen mal dades: “Ja t’ho deia jo”.

Normalment, rere una percepció hi ha una gran angoixa. I la percepció que tinc d’aquest món d’avui és que ja és el món d’ahir, copiant el títol de les indispensables memòries de Stefan Zweig, escrites poc abans del seu suïcidi, perpetrat a la ciutat brasilera de Petrópolis, el 22 de febrer de 1942. Zweig va tenir la percepció que el futur d’Europa estava unit al nazisme i, desesperat, es va immolar al costat de la seva esposa Lotte deixant una nota que deia: “Envio salutacions als meus amics. Desitjo que visquin per veure l’albada després de la llarga nit”. Malauradament per a Zweig, per a la Lotte i per a les societats democràtiques d’Europa, el 1942 el nazisme ja havia traspassat els llindars de la percepció i era una realitat que semblava invencible. Alemanya encara no havia perdut bous i esquelles a Stalingrad, el principi de la fi, i l'Stefan i la Lotte es van deixar endur per la desesperació impacient dels nostàlgics del món d’ahir.

Anem directes cap a un món de merda i l’últim, que apagui el llum

La Meri, la meva parella, fa dies que em diu que estic molt susceptible, i té raó. I la culpa del meu desencís la té la percepció, la meva, individual i intransferible, que el món d’avui ja és passat, i que no m’agradaria que hi hagués un nou Stalingrad per treure’m el neguit, perquè significaria que la meva percepció, aquella que forada com un corc la meva consciència, està carregada de raons. Anem directes cap a un món de merda i l’últim, que apagui el llum.

El retorn de Trump va començar el dia de la seva derrota a les urnes i, des dels fets del Capitoli, vaig tenir la percepció que el bo d’en Donald tornaria a la Casa Blanca certificant que les segones parts són pitjors que les primeres. Si generalment aquesta afirmació és encertada, aquesta vegada ha errat el tret. La segona part de Donald Trump al capdavant de l’Imperi no només és pitjor, sinó que s’està convertint en un calvari per a una societat del benestar vestida de Sant Cristo gros.

“A buenas horas, mangas verdes”, diu una dita castellana. I, com sempre, l’Europa democràtica ha arribat tard per posar-se a resguard dels bàrbars trumpistes després de creure’s immune. Aquesta Europa de buròcrates és una vergonya comparada amb la d’antuvi. En aquella Europa de 1945, i amb 50 milions de cadàvers en la consciència, la societat democràtica no hauria admès mai que un ultradretà com el vicepresident dels EUA, J. D. Vance, titllés els europeus d’intolerants per no respectar la llibertat d’expressió dels partits inequívocament nazis. El món al revés. Com el lobito bueno de Goytisolo. O com les persones que conformen el franquisme sociològic reconvertides en demòcrates de tota la vida. Llops amb pell de llop.

Si viatgem a l’època de la pandèmia, recordarem les coses meravelloses que dèiem quan vivíem sotmesos a la tirania d’un virus. Va ser una època de cunyadisme avançat, on tothom tenia teories per distreure l’avorriment, i entre pa i pastissos fets a casa, entre cassolades antisanchistes i aplaudiments dedicats als professionals de la medicina, entre grups de rock de terrasses amb olor de porro i cantants d’òpera de balconada distraient-nos els capvespres, vam tenir la percepció que el món de demà, el postpandèmic, seria un veritable verger d’humanisme, on desapareixia l’individualisme, embadalits per un amor per la col·lectivitat que ni els més flipats del Maig del 68 haurien pogut somiar. Però l’il·lustríssim Batlle té raó. Una percepció és una percepció i la resta són punyetes, encara que de vegades les punyetes són molt punyeteres.

El món postpandèmic no té el color d’un verger, sinó el taronja del trumpisme. I la percepció que en Donald podia tornar la vaig tenir des que Biden va començar a confondre els passos i les paraules, i en lloc d’anar-se’n a Dakota se’n va anar per error a Arkansas, que més o menys deu ser el mateix. I amb un Biden desorientat, Trump i els seus taurons van començar a mossegar les ments dels infidels a la Bíblia dels MAGA mitjançant homes del sac com Elon Musk. En el món immers en el segle de la informació desinformada, ell és el rei. I és una llàstima, per no dir-ne una tragèdia, que la percepció s’hagi fet realitat i que en el camí cap a la tragèdia, la burocràcia de Brussel·les ens hagi deixat sols. Entre tant comissari a la UE, no hi ha ningú amb tres dits d’estadista? “Nos ha pillado con el carrito del helado”, diuen als Madriles, i Trump i els MAGA a escala global no ens deixaran ni les engrunes d’un Frigopie.

Si no s’haguessin deixat emportar per la impaciència, l’Stefan Zweig i la Lotte podrien haver tornat per construir una nova Europa lliure de pecats nacionalsocialistes. En aquest món d’avui, el món d’ahir sembla irrecuperable, perquè contra el poder de l’eix trumpista dispers com una lleterada, només queda una Europa afeblida per contrarestar-lo. I pinten bastos. I la Meri em diu que fa dies que estic molt susceptible, i té raó. És el desencís, i l’angoixa, i l’enyorança pel món d’ahir, i la seguretat que les percepcions, il·lustre Albert Batlle, sovint es fan realitat.