Aquells dies efervescents del procés ens repetíem sovint que “el món ens mira”. L’univers mundial potser no és tan estràbic i prou feina té a mirar-se a si mateix i anar fent. Tanmateix, és cert que Catalunya existeix i se significa. En aquell moment es va fer prou fressa perquè algunes persones d’alguns indrets del planeta ens observessin. I ho segueixen fent. Catalunya surt a les converses internacionals. Seguim exportant de tot, talent i productes, serveis i cervells. Ser català és reconegut com una identitat forta que té una bona marca al darrere. Es convoquen eleccions a Espanya i la pregunta de com afectarà Catalunya es repeteix per part d’interlocutors internacionals. La nostra qüestió catalana segueix com a tema. Ens estudien i som objecte de recerques per part d’especialistes.
Hi ha lectors de català pel planeta. Som una terra triada per persones que decideixen establir-se aquí, i saben que la llengua és una eina essencial, integradora i a l’abast. I malgrat que ens miren alguns, alguna cosa ens està passant. Quan et saps observat, millores els teus gestos, calibres millor el to de les teves converses, t’esforces a mostrar el teu costat més agradable. Potser no els mirem prou nosaltres, als altres? Catalunya autoreferencial és un perill del qual ja hem estat advertits. Catalunya és gran quan mira també cap enfora i no es queda encegada en ella mateixa, cofoia i autosuficient. Ens necessitem i encara no ho acabem d’entendre.
Catalunya és gran quan mira també cap enfora i no es queda encegada en ella mateixa, cofoia i autosuficient
La Unió Europea està preocupada per l’auge de populismes, desinformació i odi creixent a allò que no es coneix. Tots els nous programes que està preparant parteixen d’aquesta premissa: fer teixir comunitats més resilients, inclusives, diverses, potents i obertes. Per no ser un fonamentalista de les teves coses, no n’hi ha prou amb viatjar, naturalment, tot i que podria ajudar. Tampoc no és suficient estar exposat a la diversitat, sigui un multiculturalisme familiar, elegit, educatiu o laboral. Mai n’hi ha prou. Els problemes sobre la identitat que mata, la identitat tancada, incapaç d’acceptar (ni tolerar-ne la presència) els altres du a desastre. Parlava amb un professor de l’Iraq que ha aconseguit reunir 80 joves jueus, cristians i musulmans durant una setmana en un programa formatiu en què bàsicament s’han intercanviat telèfons i han parlat de qui són i què fan. A l’Iraq, on res no és fàcil. Un format senzill, sense PowerPoint ni grans intervencions. La força del coneixement mutu. Ara, separats i dispersats per diferents ciutats de l’Iraq, segueixen en contacte i alguns ja s’estan organitzant per fer projectes conjuntament.
Tancar-se amb els de la pròpia tribu, avui, ens empobreix. Menteix qui consideri que dialogar dilueix la teva pròpia identitat. Conèixer l’alteritat et du a preguntar-te per tu mateix, un fet que a la secta dones per descomptat perquè tots són com tu, mengen com tu, pensen com tu, vesteixen com tu. El món ens mirarà, encara més, si aquest exercici d’alteritats dinàmiques el duem més a terme. Sortir de les capelletes, ajuntar-se amb gent que ens fa respecte o mandra per les seves idees, llegir diaris que no tenen els nostres colors, mirar com juga un partit un rival... Potser ens portarà alguna dada interessant sobre nosaltres mateixos. Ja que ens miren, fem-ho bé.