Segons tots els assajos polítics dels politòlegs dels Estats Units, el millor candidat electoral sempre és el president. És el més conegut, el més capaç de recaptar fons, el que té més ben desplegades les seves forces arreu del territori i el que sol tenir tot el partit remant a favor seu. De vegades, però, el candidat president perd les presidencials. Això passa quan un fet imprevist enfonsa la popularitat del president i canvia el cicle polític.

Li va passar a Jimmy Carter amb la Crisi dels ostatges, quan uns estudiants iranians van assaltar l’ambaixada dels EUA a Teheran i van prendre ostatges. El fet va monopolitzar la campanya de les presidencials del 1980, amb un Carter que, fracassant en totes les operacions de rescat, va transmetre una imatge de feblesa que va aprofitar el seu contrincant republicà, Ronald Reagan. I també li va passar al mateix Donald Trump, que no va entendre les conseqüències de la pandèmia de la Covid ni va saber gestionar-la, fent declaracions absurdes mentre les funeràries es col·lapsaven per l’allau de centenars de milers de morts. Joe Biden —un candidat mediocre imposat per l’anquilosat aparell del Partit Demòcrata— va guanyar les eleccions gairebé sense moure’s de Delaware.

La base de l’orgull nacional dels Estats Units és la consciència de ser la primera potència mundial. La feblesa i la vulnerabilitat és la pitjor referència d’un candidat. L’atac a les Torres Bessones i el desastre de la guerra de l'Iraq van humiliar la presidència de George W. Bush, i la incapacitat per resoldre la guerra d’Afganistan, el conflicte amb l'Iran i els atacs d’Estat Islàmic (ISIS) a ciutadans americans, va deslluir el que havia de ser el final feliç de la presidència d’Obama.

En la crisi política dels Estats Units està en joc no només el resultat d’unes eleccions, sinó l’equilibri del sistema político-institucional dels Estats Units i, de fet, l’inici d’un nou ordre mundial sense la referència moral i democràtica dels pares fundadors de la Unió

Joe Biden és ara mateix la imatge de la feblesa, contraposada al paper d’home fort i valent, mascle alfa, que representa Donald Trump, especialment després de l’habilitat amb què ha reaccionat a l’atemptat de Butler, Pensilvània. Amb tot, no és aquest el principal motiu que angoixa els dirigents demòcrates, perquè l’objectiu ja no és tant guanyar les eleccions, com resistir una ofensiva republicana que pot desequilibrar el sistema democràtic dels Estats Units.

El procés de canvi de candidat del Partit Demòcrata a la presidència dels Estats Units només és possible si renuncia el president-candidat, Joe Biden, i, també, amb quines condicions ho fa. I, així i tot, la nominació d’un nou candidat suposa un procediment complicadíssim, de reglaments i de distribució dels fons recaptats, de resultat també incert. Si Biden renuncia, el relleu gairebé automàtic en la candidatura a la presidència és l’actual vicepresidenta, Kamala Harris, que a les enquestes no millora els pessimistes pronòstics de Biden. Per això, conspicus líders demòcrates, com Nancy Pelosi, demanen no només la renúncia de Biden, sinó també una convenció oberta, més difícil per a la nominació de Harris.

Si prohoms demòcrates, incloent-hi Obama, s’han mobilitzat per convèncer Biden de la seva renúncia, és perquè són conscients que en aquesta crisi està en joc no només el resultat d’unes eleccions, sinó el sistema polític de la primera potència, amb prou seqüeles per provocar un nou ordre mundial, en el qual els valors fundacionals dels Estats Units —la llibertat i la democràcia— deixarien de ser referència principal al conjunt del planeta.

Donald Trump ha elegit com a candidat a vicepresident el senador d’Ohio JD Vance, un self-made man de 39 anys, que, si ara guanya Trump, serà inequívocament el candidat a les presidencials del 2028, i estaria en condicions de perllongar el mandat republicà fins al 2036!!! I si, ara mateix, el Tribunal Suprem —que marca el rumb politicomoral del país— està dominat per sis jutges conservadors dels nou que componen la Cort, els anys vinents la quota pot esdevenir absolutament desequilibrada, fins a provocar una crisi constitucional.

La nominació de JD Vance, de 39 anys, com a candidat republicà a la vicepresidència dibuixa un futur d’hegemonia conservadora als Estats Units fins al 2036

I això no és tot. Les eleccions del novembre renoven la Cambra de Representants i 33 senadors dels 100 que componen la cambra alta. Els republicans ja tenen majoria a la cambra baixa i no hi ha indicis de canvi, sinó més aviat al contrari. Pel que fa al Senat, els demòcrates són ara majoria, perquè decanta la igualtat la vicepresidenta Kamala Harris, en funció de presidenta. Tanmateix, dels 33 que es renoven, hi ha 23 demòcrates i només 10 republicans i les perspectives són molt pessimistes per als demòcrates. Ho tenen difícil a estats com Montana, Ohio i Virgínia Occidental, on Trump ja va guanyar el 2016 i el 2020. A més, els demòcrates defensen escons en sis estats que Biden va guanyar per un marge d'un sol dígit: Wisconsin, Pensilvània, Nevada, Michigan, Minnesota i Maine. És a dir, que, ara com ara, la perspectiva és una hegemonia conservadora a totes les institucions durant gairebé una generació, la qual cosa canviaria el rumb de la primera potència, amb efectes a la resta del món.

El repte dels demòcrates no és Donald Trump. La candidatura de l’expresident era benvinguda pels demòcrates, perquè confiaven que el rebuig que genera el candidat republicà compensaria les febleses del president-candidat. Tanmateix, les enquestes no eren gaire positives i es van accentuar en posar-se en evidència les dificultats cognitives de Biden. I l’efecte definitiu, i per això s’han mobilitzat els líders demòcrates, ha estat la desmoralització de les bases, que vol dir una desmobilització dels activistes i una caiguda en picat de les donacions, les grans i sobretot les petites, les de cinc dòlars, imprescindibles per al tram final de la campanya. Ningú no aposta per una opció perdedora.

La situació no es pot resoldre més que amb un revulsiu intern, si més no per salvar alguns mobles, la qual cosa requereix no només la renúncia de Biden, sinó la proclamació d’un candidat nou, de canvi, que ocupi l’escenari d’ara fins al novembre. És difícil albirar-lo, però és l'única manera que els demòcrates es despertin del malson i sumin al rebuig de Trump el projecte polític progressista que ni Hillary Clinton ni Joe Biden han sabut representar. El món sencer, tal com el coneixem, s’hi juga molt en aquest assumpte.