Aquesta passada setmana, la tribu ha quedat esmaperduda per l’aparició d’unes fotografies on es veu Joan Carles I petonejant-se tot joliu amb la vedet Bárbara Rey. Té gràcia que les instantànies en qüestió hagin vist la llum en una revista holandesa com Privé, pel simple fet que encara no hi hagi cap mitjà espanyol (ni nostrat!) amb prou gallardia per abanderar la primícia. Però encara té més conya l’onada d’indignació de molts periodistes espanyols (i algun català il·lustre), tots d’acord per posar-se les mans al cap i condemnar la vida llicenciosa d’un monarca que se sufragava els capricis amb els diners de la dissortada ciutadania. La cosa té bemolls, sobretot car la majoria dels periodistes i grups de comunicació que ara donen lliçons a Joan Carles són els mateixos que, durant dècades, només li han fet reverències i li han estalviat qualsevol esmena en nom de la unitat de la pàtria.

Les veritats cal publicar-les quan són rellevants i, sobretot, quan fan mal. Que ara apareguin unes fotos del monarca fent moixaines a la vedet i que els cronistes de la reialesa es facin els indignats perquè el monarca s’eixugava el gland mercès als impostos del comú parla molt pitjor d’ells que no pas de l’emèrit. Aquests són els mateixos plomaires que s’han sufragat l’existència mercès a viure del Rei i que mai gosaren contradir-lo en res fins que ja era prou xaruc i l’estaquirot del seu fill ocupava la trona. Tots aquests experts en la corona que visqueren tants lustres de menjar croquetes a la Zarzuela, no han disposat mai de fotografies picantones? Tot i viatjar amb el monarca desenes de vegades, de debò mai no van sospitar que rebés comissions d’empresaris i xeics orientals? Ho sabien tot, of course, però van decidir callar com putes perquè la cort els va parasità fàcilment com a bufons ideals.

Resultaria essencial que l’independentisme entengués quins mecanismes d’Estat ha emprat el nostre rival, sobretot quan aquests s’han demostrat exitosos. Seria més útil entendre que el Rei va fer tot el que perpetrà perquè va saber posar-se un Estat al darrere i va tindre prou habilitat per manegar els seus fils sense que es notés gaire

Servidor és de militància independentista, però intenta entendre com va el món i no guiar-se pel ressentiment. Joan Carles I ha estat, amb Felipe, el polític més genial que han tingut els nostres adorables enemics. El rei emèrit fou una figura incontestablement respectada en l’àmbit internacional, amb un bagatge i contactes infinitament superior a la majoria dels seus presidents. Quan Espanya va necessitar-lo, i s’esdevingué moltes vegades, Joan Carles va complir la seva feina amb escreix i molt rebé. Conscient de la fragilitat de la corona, el monarca volgué fer-se ric perquè les elits espanyoles abandonessin el republicanisme. El que hagi pogut defraudar no és excusable, però és ridícul comparat amb els beneficis que ha aconseguit per Espanya i l’enriquiment dels beats que ara gosen fotre’l a parir.

Entre aquesta genteta, destaquen els cronistes reals de la nostra tribu. Una gent que, goso insistir, coneixia perfectament la condició faldillera i comissionista del monarca i que mai va gosar ni insinuar-la a les pàgines de La Vanguardia, no fos cas que Espanya trontollés una mica. Entenc que Joan Carles tingui ganes de publicar un llibre explicant la seva pròpia versió de tot plegat, i jo aconsellaria al monarca que transcrigués, nom per nom, tots aquells paràsits que van aprofitar-se de la seva figura per vendre diaris i motos, i que ara frunzeixen el nas perquè s’alleugeria la tensió de pebrotera amb l’esmentada vedet (una senyora que, dit sigui de pas, ha rendibilitzat de sobres la seva relació amb el monarca i no és cap víctima de violència de gènere, com així la retraten). Jo del Rei passaria comptes de debò amb una gran llista d’aprofitats; Bárbara Rey no fou l’única vedet a qui pagà la festa.

Abans de guanyar qualsevol disputa contra Espanya, resultaria essencial que l’independentisme entengués quins mecanismes d’Estat ha emprat el nostre rival, sobretot quan aquests s’han demostrat exitosos. La monarquia és una d’aquestes estructures; és molt fàcil riure’s de l’esperpent actual del rei Joan Carles i fer safareig amb la seva vida amorosa del passat. Però seria més útil entendre que el Rei va fer tot el que perpetrà perquè va saber posar-se un Estat al darrere i va tindre prou habilitat per manegar els seus fils sense que es notés gaire. Quan l’independentisme tingui un líder amb una quarta part de la seva intel·ligència potser podrem començar a blasmar-lo. Però de moment, per molt que ens dolgui, l’hauríem de respectar per la seva capacitat d’aconseguir coses; i, només faltaria, també per ser un home amb una tendència gens dissimulada a passar-s’ho bé.