Elisabet II del Regne Unit devia conèixer el treball de Laurence J. Peter sobre la tendència inevitable a la ineptitud dels que són cridats a ocupar els llocs més elevats en totes les jerarquies, des de les polítiques a les empresarials. El primer corol·lari a destacar del seu llibre que porta per títol El Principi de Peter (1969) ens parla de com, amb el temps, més tard o més d’hora, una persona acaba per ocupar un càrrec que li va massa gran, fins al límit de la incompetència. I ahir, en una cerimònia de coronació que va deixar palès —una vegada més— la manca de professionalitat de Carles III, vàrem entendre per què la seva mare no havia pensat mai a abdicar (i fins i tot s’havia entossudit a viure, sense afluixar les regnes, fins als 96 anys). Carles III no sols sembla molt per sota de la capacitat necessària per complir les obligacions que li pertoquen, sinó que de l’empatia no en dona cap indici: no sap ni ser ni estar. S’assembla massa a un vell rondinaire que ha arribat a ser ungit rei en una festa molt cara (d’entre 60 a més de 100 milions de lliures segons les fonts) sols per afalagar egolatries i posar en escena vells ritus medievals per a súbdits i turistes. Una festassa interpretada per mals actors que interpel·la de manera gens positiva la condició, valors i drets de ciutadania del segle XXI.
El problema que sorgeix quan parlem de nivells tan alts de jerarquia és que no es pot acomplir el segon corol·lari del principi de Peter: de la feina que els pertoca els que ja han superat el llistó de la incompetència se n’encarreguen, de fet, aquells altres funcionaris, assalariats o polítics que encara no han pujat tan amunt. Però, com es pot “fer veure” que el monarca somriu i saluda com cal en una situació trivialment còmica com és una coronació atrabiliària? O com es pot vendre al món que sap empassar-se els nervis en un tragí molt més seriós, quan hi ha una amenaça real? És veritat que diuen que el rei regna, però no governa, però segurament és molt més fàcil que la dita sigui del tot vertadera quan el govern té autoritat i el rei és del tot immune als brots absolutistes. I ho dic pensant tant en les disbauxes de tarannà i les incontinències verbals del que s’acaba de coronar a l’Abadia de Westminster com del convidat que venia de La Zarzuela.
El problema que sorgeix quan parlem de nivells tan alts de jerarquia és que no es pot acomplir el segon corol·lari del principi de Peter: de la feina que els pertoca els que ja han superat el llistó de la incompetència se n’encarreguen, de fet, aquells altres funcionaris, assalariats o polítics que encara no han pujat tan amunt
Crec que la feina fonamental d’aquests reis és la de fer créixer el republicanisme. I ho estan aconseguint. Tant al Regne Unit com al borbònic. Amb una diferència important: a Londres, diuen, varen ser engarjolats 52 manifestants i també Graham Smith, un dels responsables de l’ampli moviment antimonàrquic britànic, a la plaça de Trafalgar, on havia de començar una protesta contra la coronació. A la societat britànica i als principals mitjans ja s’ha iniciat una defensa fonamentada del dret de manifestació. Segons recull The Guardian, Graham Smith, que ha fet campanya contra la monarquia durant dues dècades, va afirmar dissabte que les detencions demostraven que el dret a protestar pacíficament al Regne Unit ja no existia. Així i tot, va insistir en el fet que el moviment per la República continuaria manifestant el seu sentiment antimonàrquic amb un missatge senzill: “Carles, no és el nostre rei, és hora d'abolir la monarquia”. Però tot i el Brexit i la duresa repressiva reiniciada amb l’era Thatcher, als detinguts no se’ls podrà acusar de terrorisme. I a borbònia, ara per ara, per obra o omissió de republicans no sé si massa ingenus, però segur que amb un bon davallant, sí que es pot.
No cal que als reis se’ls vegi governar, ni per sobre ni per sota del principi de Peter, si els governs es neguen a preguntar a la ciutadania si volen monarquia o república. Al contrari: embolcallen als coronats, els protegeixen i els aixopluguen. No fos cas que la gent jutgés i fes la seva tria, i membres destacadíssims de diferents executius també s’emportessin una medalla al podi de la incompetència.