Els camins del Senyor són inescrutables. Un monestir de monges de clausura andaluses ha trobat en el sushi la manera d’arribar a final de mes. Elaborar dolços de convent no els sortia a compte, i han començat a preparar sushi per emportar. T’acostes al convent carmelita del Realejo, vas al torn a la porteria, dius: "Ave Maria Puríssima" i ja pots demanar la teva safata de makis, uramakis, fideus picants o fruites tropicals. La idea no ha sorgit de les dues monges que quedaven al convent, sinó de les cinc noves religioses filipines que s’han incorporat a la comunitat —o l'han salvat—. I probablement ho han fet també per sentit comú i supervivència, perquè volien aquest tipus de menjar i no cocidos espanyols. La fórmula del sushi monàstic s’hauria d’estudiar a les escoles de negoci. Les institucions estan en crisi, i d’aquesta en sorgeixen desesperacions i també creativitat. Hi ha hagut resistència interna, però també adaptació. I el mercat els ha comprat la idea. Un vídeo monàstic mentre preparen menges asiàtiques està triomfant a les xarxes.
Predicar una Església on tothom és escoltat és una opció amb riscos, perquè els grups que no ho comparteixen rondinen
Les monges contemplatives, bàsicament, resen. La pregària és el que els caracteritza. I amb tot, són éssers humans condicionats per la contingència com tots nosaltres. Aquesta idea que algú els paga la llum o la calefacció és d’un altre moment. Hi ha fundacions o particulars que les ajuden, com sempre hi ha hagut mecenes o persones que s’han vinculat a una causa o institució. Però per escalfar els murs conventuals no n’hi ha prou amb elaborar quatre pestinyos o mantecados. Ja fa anys que alguns centres comercials i empreses van pensar que era millor fer regals fets per monges i per Nadal envien paquets elaborats per religioses als seus clients. Mentre aquest sushi està salvant les monges andaluses, a l’Església catòlica estan passant moltes coses. Arriben informes desconcertants sobre abusos sexuals que cal saber llegir bé, amb autocrítica, però també amb els números a la mà. El Papa a Roma ha tingut durant un mes un selecte grup de catòlics de tots colors per discutir el futur de l’Església, sota un concepte que molts no entenen ni accepten que es diu sinodalitat (caminar junts). S’ha discutit molt i també s’han generat frustracions, perquè a l’Església els canvis són massa lents.
El sushi monacal exemplifica una nova via de resposta a les crisis. La via papal sinodal, amb els seus riscos, també. Tothom s’espavila com pot, i les solucions, encara que internes, també provenen dels aires externs. Vendre sushi des d’un convent pot semblar una bestiesa, però haver de tancar fent dolços que ningú no demana encara seria un absurd més gran. Predicar una Església on tothom és escoltat és una opció amb riscos, perquè els grups que no ho comparteixen rondinen. Amb raó. Els participants en el sínode no eren marionetes, ja se sabia que si se’ls convidava, parlarien. Com aquells clauers que porten la frase de “Si saben com em poso, per què em conviden”. Sushis i dissidències, informes i transparència. Ve una tardor entretinguda.