Què en fem del temps que ens ha estat donat. Com omplim de vida les hores i buidem de dubtes l'esperit. Què en fem de les veritats a mitges i de les mitges mentides, de les paraules precipitades gola avall i de les que van disparar-se abans d'hora. Dels canvis de temps sobtats i el diluvi que ens enxampa sense paraigua. De les fotos emmarcades que ara només són un tros de paret quadrada i descolorida. De les cartes que encara no hem enviat, dels viatges al calaix. Què en fem de les persones volcàniques que aleatòriament mos embellixen i compliquen l'existència i del magma amuntegat que en queda un cop estroncada l'erupció.
Vivim temps convulsos, dies agitats. Lo món bull i les persones som a dins de l'olla fent xup-xup. Los protagonistes de la novel·la Viatge al centre de la Terra s’endinsen al cor del planeta i al final, Jules Verne, los fa emergir a Stromboli, un impressionant volcà que dona nom a la xicoteta illa que l’acull, allà pel mar Tirrè, a la costa nord de Sicília. Renàixer a una illa, bonica manera. I si emergim també natros? I si aprofitem los temps de canvis per canviar els temps? Lo cor humà és energia en moviment. Un terratrèmol que esquerda l’ànima creant escletxes de profunditat inexplorada. Som criatures mundanes fetes per tremolar, per explotar, per estimar, per viure.
Quan los budells de l’escorça terrestre es remouen, lo planeta rep una sacsada. Llavors terratrèmols i volcans s’espolsen la son i la força de la natura ens recorda que natros, petits éssers humans, som només –i encara gràcies- puntets de vida a la intempèrie. Si la Terra tremola, què no mos pot passar a les persones, més fràgils i menudes, més inexpertes i altives. També natros, habitants del món, mos estremim com la memòria de Jesús Moncada, com lo globus terraqüi que ens habita. També a natros, la vida mos escup des de les seues entranyes i ens aboca a l'aventura del foc sense roba ignífuga.
Hi ha persones que són volcà: la seua erupció il·lumina el cel a borbollades de rojor roenta i pots arribar a dansar-hi a sobre, com l'ou com balla damunt del doll d'aigua per Corpus. Entren en acció de manera inesperada i són tot un espectacle, sobretot de nit. Però si t'hi apropes massa sovint los peus te cremen i el sofre, a base d'alenades, se t'enganxa als pulmons i no et dixa respirar. Has d'esperar que s'ature l'activitat des d'una distància prudencial i quan hi tornes hi trobes sentiments grisencs arrugats per terra, com lava resseca fosa en replecs escampats. Són persones amb magnetisme i magmatisme: t'atrauen primer i es refreden després. Bolcar-se als volcans és un risc preciós, una pau intermitent, un oxímoron que no ho és. Hipnosi i vigília. No intenteu perpetuar les vivències, l'única eternitat perdurable és la nostra pròpia consciència.