Dilluns 11; vis-a-vis a Alcalá Meco de bon matí. Ja hem hagut de baixar a dormir el dia abans a Alcalá de Henares. L’Isarn, el meu fill, en Bep, el fill de la Dolors, i jo podem estar dues hores amb ella. Tractem dos temes: l’horror del trasllat i el judici. Me’n vaig satisfeta, l’he vist amb moltes ganes d’explicar-se. A més, en sortir, ens hem abraçat fort també amb la Carme.

Dimarts 12; tres portes diferents per entrar al Suprem. Finalment hi accedim després d’haver passat uns nervis innecessaris. Entrar en aquella sala imposa; però només per veure els nostres familiars que ens somriuen, ja ha valgut la pena anar-hi. S’acaba el matí i ens podem tocar un moment quan passen els nostres presos i preses polítiques. Pujada d’adrenalina. I que bons que són els nostres advocats defensors! Em tranquil·litzen. Estem en bones mans.

Dimecres 13; m’espero al passadís juntament amb d’altres familiars. Se m’acosta un observador internacional, alt i forçut, i em demana, en castellà, si li puc explicar les qüestions pràctiques de com visitem els familiars a la presó. Contesto tranquil.lament; fa un any que ho faig. Ell m’escolta amb atenció. Pren notes i, de cop, li llisquen llàgrimes. No continuo. Se li fa feixuc. És quan me n’adono que estic immune i, això, no deu ser bo. Haurem normalitzat allò que no és normal? Entrem. Avui s’esplaia el sector enemic. Respiro per aguantar-ho i aixeco el cap. El torno a baixar ràpidament; a la pintura mural del sostre s’hi veu en detall com s’estrangula una persona. Molt oportú. Però el millor de la setmana passa al migdia. Una parlamentària basca ens explica que si demanem veure’ls un moment potser ens ho concedeixen. I, és clar, li fem cas. Aquests bascos hi tenen pràctica. I sí, entrem a la sala on dinen i ens abracem. Fa il.lusió estar junts, tot i que només són minuts. La Carme i la Dolors estan esplèndides! Us imagineu compartir un dinar amb ells després de tants mesos de sol·litud? Fan goig i m’omplen d’energia.

Si no parem el país... quina pressió fem?

Dijous 14; segueixo el judici pels mitjans. He tornat a casa i em trobo la mare desencaixada. Continua sense entendre per què la seva filla, que no ha fet res, dimarts que ve ja portarà un any de presó. I voldria anar a Madrid, però l’edat no li permet. No rep trucades perquè es lleven a les sis de matí i arriben al vespre tard. Espera el divendres amb candeletes per tenir els cinc minuts de comunicació. L’animo, però ella troba que fa massa temps ja. I jo també.

Estic plena de contradiccions. Contenta perquè el món coneixerà la vulneració continuada de drets fonamentals. Contenta perquè aquesta injustícia de presó preventiva cada dia ens fa més forts, amb més ganes de lluita, de denúncia. Contenta perquè hem omplert, de nou, els carrers de Barcelona de forma pacífica. Però també espantada per si el judici es fa massa ràpid i no es resol com voldríem, espantada per si pugen les dretes i molt, molt espantada perquè fan por els que callen i els que no es posicionen.

Quan es tracta de drets humans no cal ser independentista, només bona persona. Pateixo perquè sé que hi ha gent que, el proper dijous, anirà a treballar com si no passés res. Deixem que ens toquin la butxaca. Mengem patates bullides tres dies seguits si cal, però si no parem el país ... quina pressió fem? No entenc com els sindicats majoritaris no s’han posicionat davant la manca de drets. Com l’Església. Com la dreta. Estic enutjada. I és que voldria viure en un món on hi hagués solidaritat, i abans que les ideologies, dominessin les bones persones. 

Montse Bassa és germana de la consellera Dolors Bassa.