Lo teló baixa. L’espectacle s’ha acabat. Un llibre de tapes dures granatoses es queda en terra, solitari, dempeus al mig de l’escenari, una mica entreobert. És lo mateix llibre de fulls esgrogueïts que la ballarina ha anat llegint com a fil conductor. Ara, un micro se’l mira a la seua mateixa alçada, a peu pla, enfocant les pàgines, com dient: dixeu parlar a la història, amplifiqueu lo seu contingut, este és lo llegat, també som això. Potser només això, però revisitat. La portada del llibre té lletres daurades i la gent encuriosida s’hi apropa per a fullejar-lo, un cop los músics i les balladores ja han marxat de l’escenari. Lo protagonisme és del llibre, allò què mos explica. Los artistes n’han sigut simplement (i de simple no en té res) un canal de transmissió —excepcional— com ho ha estat sempre la tradició oral que, per sort, alguns abans que natros han anat recollint en un paper que ara podem llegir i interpretar. Conèixer el passat per a saber qui som. Com som. Com xalem, com ballem, com mo’n riem. Quin país divers som.

A vore és un preciós i arriscat espectacle de mestissatge artístic i temporal. Mescla el que és tradicional amb el que és contemporani, la música i la dansa, lo passat amb lo present. Va tota l’estona avant i enrere de tal manera i amb tal destresa que mos acaba pareixent tot una mateixa cosa. És un projecte metàfora de la terra que l’ha vist nàixer, l’Ebre, i que camina tota l’estona entre les dues aigües d’un mateix espai. La dolça i la salada. Lo riu i la mar. Lo Delta. Una convivència d’aigües (que diria Zoraida Burgos) artística. Oferix ritmes, danses i paraules del Baix Ebre, lo Montsià i lo Baix Maestrat i les fa dialogar amb la jota cantada (per Ramon Balagué), ballada (per Sònia Gómez i Carme Balagué) i interpretada i musicada per Pau Puig i Astrio, en esta producció del Mercat de les Flors, la Fira Mediterrània, L’Auditori i Minifilms.

Es tracta d’un projecte coherent, autèntic, lúdic, sofisticat, original, innovador, que va a l’essència i que per això arriba a l’espectador. No cal ser de l’Ebre per a riure amb los imbuïments i los remeis que s’hi expliquen. Tothom que tinga arrels, i tots en tenim (més o menys trasplantades), pot sentir-se identificat amb lo diàleg entre modern i tradicional, amb los costums del seu poble, amb los records de sos iaios, amb les llegendes de la terra. Es tracta d’escoltar amb atenció i de mirar, A vore què hi veus. L’espectacle mira i llig la història de la gent i la cultura popular, en este cas la del sud de Catalunya, i mos ajuda a entendre millor qui som. Del folklore tortosí, de Joan Moreira —una obra cabdal— és lo llibre de tapes granatoses que acaba il·luminat a peu d’escenari quan la música i les balladores ja han aturat lo seu pas. És lo batec que fa moure la sang de l’espectacle. Ja en l’obra del musicòleg tortosí Felip Pedrell trobem los primers reculls de cant de jota improvisat. Ell, que està considerat lo Wagner espanyol. Ell, que va ser lo primer músic modernista català a contactar amb la música estrangera.

Coneixereu la història de les estrelletes de Mig Camí, restes fòssils d'un animal marí que va viure fa uns cent milions d'anys i del qual encara se’n troben exemplars de cinc puntes, petrificats individualment o en pilonets, a l'entorn de l'ermita de la Mare de Déu de la Providència, en un dels turons que agombolen la ciutat de Tortosa. La tradició d’anar a buscar-ne ha passat de generació en generació, com la música i els textos de l’espectacle. Unes estrelletes a les quals s'atribueixen poders especials com ara facilitar lo trànsit de l’ànima dels difunts cap a l’altra vida o millorar l’estat d’ànim melancòlic provocat pels llargs períodes d’allunyament de la terra natal, la família i els amics. A partir de la pàgina noranta, per exemple, hi trobem tota mena de remeis casolans ancestrals: “Per als refredats: agram bullit i escudelles de flors de borraina, de malva i raïls de malví, ben calentes i estubes d’eucaliptus”. I els Astrio fent sonar la plenitud dels seus ritmes i efectes moderns, mentre en la veu de Sònia sentim les paraules de les històries de principis del segle XX i en les cames de Carme es concentren totes les danses ballades a les places. I casen.

Emociona com un llibre publicat el 1934 pot evolucionar i ser vigent alhora en la veu i els peus d’estos set intèrprets que, desacomplexadament, revisiten la jota, la cantada i la ballada, i ho fan amb un prisma contemporani, que combina humor amb música. I tampoc és que pretenguen fer riure, és simplement que la tradició d’on venim mos fa somriure per si mateixa. I, si s’explica bé, com és lo cas, llavors passa que et nominen als Premis Butaca, que n’han valorat la qualitat, l’esperit de recerca, la lectura actual de la nostra tradició (es pot votar fins al 18 de novembre al web del certamen). Vo’n adonareu de com la dansa contemporània i la jota van més lligades del que mos pareix (que ho pregunten si no al gran Roberto Oliván). Fandango. Bolero. Cants de llaurar. Dolçaina i castanyetes. Guitarres elèctriques. Música electrònica. Folklore. La tradició es fa moderna si és que mai va dixar de ser-ho.