Havia acabat de fer esport. Ara no recordo exactament si era l’entrenament de bàsquet extraescolar o la gimnàstica d’horari lectiu habitual. Lo cas és que ja havien marxat les companyes, em trobava sola al vestidor del col·legi i em disposava a dutxar-me. De cop i sigil·losament va entrar un mestre. Jo feia EGB i tenia uns 12 anys, ell devia tindre’n uns 40, si fa no fa. Em va enganxar que ja m’estava despullant i vaig parar en sec. Es va asseure al meu costat, a la banqueta, amb tota la parsimònia, i em va preguntar: "Que no et dutxes?". Jo no sabia què fer. Estava suada per l’exercici físic que acabàvem de fer i necessitava rentar-me però ell em mirava i no tenia intencions de marxar. M’anava donant conversa. Jo feia vore que recollia les coses. Va comentar-me que em veia els pits menuts mentre m’acaronava la cara amb la seua mà, que per a mi era enorme. Finalment, vaig optar per dutxar-me amb roba interior, no se’m va acudir res més, xiquets! Ell no es va moure d’on era ni va abaixar la mirada, que per alguna cosa havia entrat al vestidor, suposo.. Vaig ficar-me d’esquena, al sortidor del fons, lo de més al racó, el que quedava més lluny d’on era ell. Va ser la dutxa més ràpida de ma vida. Després em va oferir portar-me a casa en cotxe, però vaig dir que preferia caminar i me’n vaig anar d’allí més ràpid que no m’havia dutxat.

Ja mai més em vaig tornar a dutxar a l’escola, fet que em va valdre les burles d’alguns alumnes —encapçalats per una noia especialment cruel— que no sabien lo perquè mai no em rentava després de fer esport. Se’n reien de mi i em tractaven de bruta, a més de fotre-se’n del poc pit que tenia (vaig ser la més tardana en això, algú havia de ser-ho! Què hi farem…). Este va ser l’inici d’un incessant bullying. Llavors esta paraula no existia, però jo ja la patia i va durar quatre anys fins que vaig haver de canviar de centre, amb una altra excusa. Avui, lo professor en qüestió que em va assetjar aquella tarda i l’alumna que va liderar el meu linxament durant quatre anys ja són morts i jo encara no havia contat mai esta història, ni a ma iaia. Almenys no sencera.

Deu anys més tard, cap als 22, un empresari de la comarca em va convidar a dinar a Tarragona. Era el pare d’una bona amiga i em va dir que volia parlar sobre la seua filla perquè estava una mica preocupat per ella i pensava que potser jo podia ajudar-lo en aquell problema. Innocent de mi, m’ho vaig creure. Hi vam anar amb lo seu cotxe i durant l’hora de trajecte d’anada vam estar parlant, efectivament, de sa filla, però també de mi i de tant en tant la seua mà es dixava caure sobre la meua cuixa. Després de dinar a un restaurant de luxe em va portar a la vora del mar, a un penya-segat i allí vam estar asseguts més d’una hora que se’m va fer eterna. Em rodejava amb lo braç, em contava intimitats, m’agafava la mà, deia que què guapa que era i fins i tot em va besar als llavis. Vaig estar a punt de dir-li que ja tornaria en tren (són 100km fins a Tortosa) però em va semblar que podia enfadar-se i l’última cosa que volia llavors era despertar la bèstia. A més, pensava en la seua dona, en l’amiga. Així doncs, vaig tornar amb ell, tots dos sols de nou al seu cotxe i me’n vaig sortir com vaig poder durant l’hora de viatge cap a l’Ebre. En ser a casa vaig anar directa a la dutxa. Deu anys després, aquella dutxa va ser ben diferent: llarga, tant com vaig poder per traure’m de damunt la seua olor i el seu record.

No vull haver de ser valenta, vull ser simplement una dona lliure i sense temor

Només ho va saber un dels meus caps del lloc on jo treballava llavors, tenien servei jurídic i vaig pensar a cobrir-me legalment l’esquena cas que l’empresari tornés a l’atac. No va ser així, però la meua amiga i jo mos vam distanciar a poc a poc perquè jo vaig dixar d’anar a casa seua, com fins llavors havia fet amb tota normalitat. Los sopars familiars amb la seua dona i ell allí m’incomodaven sobre manera. L’amiga mai no ho va saber, potser tampoc va entendre el meu comportament; no em va semblar oportú contar-li que son pare havia intentat seduir-me i que no va passar res més perquè jo vaig dir que ‘no’ i a ell el vaig enganxar de bones. Però no vaig voler tornar a temptar la sort i vaig allunyar-me d’ell i, sense voler i en conseqüència, també de l’amiga.

I per últim, quasi vint anys després del segon assetjament, vaig viure una escena angoixant a la platja. Va ser la tardor passada a una platja del Delta de l’Ebre. No hi havia gairebé ningú. Sóc de les que es banya a la mar tot l’any i hi ha èpoques on la platja està mig deserta i la persona més propera la tens a 150 metres i és un pescador. Estava asseguda a l’hamaca, amb els ulls tancats, prenent lo sol, molt relaxada escoltant les onades. Feia una estoneta que sentia un soroll al meu darrere però em pensava que eren les plantes. La platja on solc anar té una part més salvatge i quan lo vent mou la vegetació fa sorolls diversos. Però afinant l’orella em vaig adonar que no reconeixia aquell murmuri. Se’m va acudir girar-me i allí estava ell. Un noi jove quasi nuet, amb gorra i ulleres de sol. Masturbant-se a un pam de mi, al meu clatell. Lo soroll era el frec del seu membre i la seua mà amb lo banyador. Vaig fotre un bot de l’hamaca i vaig començar a cridar-li. Ell em va perseguir una estona mentre donàvem voltes circularment a la cadira buida on jo estava asseguda. Va arribar a agafar-me els pits amb les dues mans. Finalment, vaig trobar una canya curteta a terra —coses de les platges del Delta— i li vaig fotre tants cops com vaig poder, a l’esquena, clavant-li la punta. Ell va començar a queixar-se cridant que parés i en una de les voltes corrents mentre m’acaçava va seguir recte cap al camí paral·lel a la platja, on hi tenia el cotxe. El vaig perseguir però anava descalça i em punxava la planta dels peus amb els matolls. Va arrencar a pressa feta sense que pogués vore-li la matrícula del cotxe. Esta vegada, sí, vaig posar denúncia als Mossos. En cap de les dues rodes de reconeixement fotogràfic l’he pogut identificar. Vaig estar setmanes sense anar a la platja, cosa ben estranya en mi, i quan hi vaig tornar va ser a una altra de menys solitària.

He obviat aquí explicar la de vegades que, a la nit, he canviat de vorera o de ruta per tornar a casa, que he fet vore que parlava pel mòbil o que directament he picat a alguna amiga perquè em face companyia per telèfon mentre torno a casa a peu. Per no parlar de les vegades que he estat jo qui ha fet companyia a alguna amiga per telèfon o dels companys, xicots, amistats dient-me: "Fes-me un missatge quan arribes a casa i així em quedo tranquil, però no quan estigues al portal, eh? sinó quan hages entrat ja dins del pis", especifiquen.

Quan tornes a casa de nit i sents un soroll darrere teu, si ets un noi lo primer que penses deu ser: a vore si em volen robar! Si ets una noia, et dius: i si em vol violar? Lo tipus de pànic és molt diferent. I no es tracta de ser valentes. Prou que ho som ja. No vull haver de ser valenta, vull ser simplement una dona lliure i sense temor. I no, no callarem. Ja no.