M'agrada mirar la gent que no sap que està brillant. Observar com desprenen llum, dixant molles de pa perquè altres troben lo camí. Així, com qui no vol la cosa. Persones atemporals que mai no saps ben bé quina edat tenen en realitat. Ara es disfressen per Carnaval com si tinguessen vint anys, adés t'aconsellen com si portessen al món més temps que l'univers mateix. M'agrada mirar com fan bestieses serioses, com conversen amb la natura. Són persones que, a més, saben ser espill i juguen a fer la rateta per a què pugues localitzar-les quan t'enlluerna el puntet de resplendor, allà, al fons, on semblava que no hi havia més que un capvespre d'hivern. Hi ha èpoques en què es fa de nit massa prompte.
Avancen los núvols, muntanya avall, fins a devorar l'espai blau que ara habites. Dius núvols però, probablement, des de fora vistos deuen semblar només boira esfilagarsada. Los veus córrer, com acaçant-se entre ells, per a ocupar la major part de cel possible. Medalla d'or a qui primer tape el sol. Ets dins la boirina blanca i gasosa i tot i així encara tens nítida visió del teu entorn més proper: soques d'arbre, fulles verdoses —primavera prematura—, camins de terra, alguna lloma escarpada. Deu esdevindre's com en aquella dita que explica que els arbres no et dixen vore el bosc. Ara, la boira no et dixa vore els núvols. Però tu, dins lo teu món de cotó flotant, hi veus clar. La mirada interior sempre brilla, sense saber-ho, com aquella gent a qui observes i centelleja com la barra d'un auto de xoc al fer contacte amb lo sostre metàl·lic, en aquelles atraccions de fira que ja no passeges com abans.
M'agraden les persones que lletregen la paraula vida i els en surten més síl·labes que a la resta dels mortals
M'agrada mirar la gent que no sap que està brillant perquè dibuixen més veritat que un refrany de la iaia. M'agrada la gent que no sap que l'estàs observant perquè traspüen l'autenticitat del valor de cada dia. Persones que són com una dinamo: com més fan, més poden fer. Generen l'energia a base de caminar i anar amollant llast. Abracen la pell del mar demanant-li permís a la sal. Lletregen la paraula vida i els en surten més síl·labes que a la resta dels mortals perquè l'espremen com una taronja navel acabada de collir. M'agrada mirar la gent que no sap que està brillant i fer-los una foto i que surta velada.