Si la setmana passada parlàvem de la sinyó Maria Cinta i l'aprensió al client de les noves, futuristes i ineficaces oficines store dels bancs (vegeu l'article aquí), en esta nova entrega coneixerem la visió de qui mos atén des de darrere el taulell (qui diu taulell, diu barana). He parlat amb dos treballadors i posarem que es diuen Aurora i Jaume. La primera dedica hores al BBVA, lo segon se guanya la vida a CaixaBank. Tots dos s'han de medicar per a anar a la faena. Patixen crisis d'ansietat i sovint han de simular que van a fer fotocòpies per a escapar-se fugaçment al lavabo o a fer un glop d'aigua.

"Si a mi a partir de les 11 h ja no em dixen donar diners, tocar efectiu, fer transferències o tornar rebuts, llavors lo sistema, per força, detecta un increment de l'ús del caixer i del servei a través del mòbil i ja tenen la justificació per a acomiadar personal", lamenta Jaume. "Cada vegada som menys gent i mos obliguen a donar menys servei a la mateixa clientela. A la majoria de poblacions lo sistema store no s'adapta a la cultura financera de la gent ni a les seues necessitats", reconeix Aurora. De fet, lo 82 per cent dels afectats pels acomiadaments del BBVA són gestors comercials i d'atenció al client, que seran subsituïts —diuen des de dalt— per assistents virtuals i espais interactius d'assessoria a les oficines, expressions que sonen molt actuals i digitals però que tenen ben poc d'atenció personalitzada, que és allò que precisament havia fet créixer els bancs i caixes en lo passat. Maten la gallina dels ous d'or però assegurant-se que l'or se'l queden los de sempre.

Los treballadors dels grans bancs de cop han descobert que també són classe obrera

Després d'innumerables fusions, actualment podríem parlar que queden tres bancs —que no caixes— dels que en diem grossos: BBVA, Santander-Sabadell i CaixaBank. Entre ells hi ha una guerra per a vore qui s'endú la part més gran del pastís i envien a les trinxeres els treballadors per a barallar-se amb la ciutadania. "Som l'ase de tots los cops, quan lo client arriba a natros porta acumulada la ràbia de molta estona fent coa i l'empipament de l'estafa de les preferents de fa deu anys", asseguren. "S'ha creat l'estigma que som gent adinerada i poc empàtica, portem temps aguantant insults a la cara i, malgrat tot, encara hi ha companys de faena que creuen que lo que fem té sentit, però la veritat és que cada cop en té menys".

Los treballadors dels grans bancs de cop han descobert que també són classe obrera. Potser no tant pel sou, és clar, però ara ja sí pel (mal)tracte que els dispensa la seua direcció. Benvinguts. Fa anys semblaven intocables i vivien dins un món de cert benestar, allunyat de les penúries de la classe treballadora en general, amb altres oficis i salaris. Convindrem que l'estabilitat de què gaudien era còmoda. En los darrers anys, però, han vist reduïda la seua, diem-ho així, tranquil·litat laboral i han començat a manifestar-se i a obrir els ulls: los alts responsables de les entitats financeres menystenen el treballador i, de retruc, lo client. Per tant, quan entrem a una oficina, les persones que mos trobem darrere el taulell (barana) comencen a ser víctimes del propi sistema que no fa pas tant les feia sentir protegides.

"Un metge no és responsable de les llistes d'espera, com un peó del banc no és culpable de la perversió del sistema financer"

"Abans —continua Jaume— amb lo nostre ordinador i amb lo client al davant podíem resoldre moltes més gestions que ara mos han llevat. Aquell tràmit que jo li podia fer en un minut, ara m'obliguen que li ensenye a fer-se'l ell mateix pel caixer o pel mòbil i això m'ocupa un quart d'hora". L'estadística després dirà que "aquells 14 minuts de diferència els perdo i que he abaixat la productivitat". Jaume és lo que es coneix com a un welcome (i vinga amb les paraules en anglès, per a semblar tot més modern), és a dir: la persona dempeus que rep tothom qui entra a l'oficina. "No tenim cadira, ni sovint tamboret, ni accés a pantalla d'ordinador, ni lloc on recolzar els braços", es lamenta. Són com recepcionistes d'hotel: sobre el paper només haurien d'orientar qui entra i adreçar-lo a l'expert de torn, però a la pràctica són els qui han de tapar totes les fuites. "Tenim ganes de donar servei però lo sistema no mos dixa", conclou.

Les persones que treballen a un banc són peons d'un tauler —on d'altres ja fa temps que hi som en risc d'escac— i ara s'adonen que la partida la mouen uns pocs privilegiats des de dalt, als quals no els importa gens sacrificar peces pel bé comú (i per comú volen dir la seua butxaca i la dels seus sequaços, és clar). Es busca deshumanitzar el treballador, separar-lo de l'empresa i canviar-lo sovint d'oficina perquè no es genere empatia amb lo client. Es queixen que se'ls exigix una rendibilitat per sobre de les seues possibilitats reals —que han estat limitades— i que porten anys suportant lo mal humor de tothom: "Se mos tracta malament però no som los culpables, de la mateixa manera que un metge no és lo responsable de les llistes d'espera i ell només intenta atendre tanta gent com pot i de la millor manera possible". La diferència és potser —penso en veu alta— que el poble percebem com a imprescindible un professional del món de la salut i veem menys necessari un agent del banc. Tots dos alcen la veu de seguida per a dir una veritat tan certa i real com dramàtica i preocupant: "Però és que sense els bancs l'economia no funciona". Una afirmació que sentida per boca d'un treballador de banc és més impactant. Lo sistema està pervertit, és un peix que es mossega la coa i fa temps que a cada volta va perdent inèrcia i com si les brànquies pressentissen que la mar s'acaba, sembla que vulguen morir matant.