No hi ha hagut generació, època o cultura que no es cregués en possessió d’una veritat absoluta que després el pas del temps i els posteriors descobriments acabassen per desbancar, modificar o simplement desmentir. Els babilonis i els egipcis, amb la seua intrínseca saviesa, creien tanmateix que la Terra era plana fins que Pitàgores i Aristòtil van començar a parlar d’esferes. L’heliocentrisme de Copèrnic primer i de Galileu després va demostrar, a mitjans del segle XVI, que natros, lo planeta blau, no érem lo centre immòbil de l’Univers; fet que li va costar al físic i filòsof italià l’excomunió de l’Església catòlica que apostava pel geocentrisme, una teoria creada pel mateix Aristòtil i que es venia considerant certa des del segle IV abans de Crist. Tampoc Newton podia imaginar-se que la seua revolucionària llei de la gravitació universal, enunciada el 1687, seria reformulada gairebé completament més de 200 anys després per un jove Einstein que, el 1906, publicaria la teoria de la relativitat.

Res en este món no es manté completament immutable, però se’ns educa en lo contrari: parella estable, una faena per a tota la vida, els amics per sempre, un sol déu o la unitat de la pàtria. Per no parlar de com són tractades a la nostra cultura la mort i la solitud: s’obvia l’una i es menysté l’altra, quan la primera és l’única certesa —esta sí — que tenim al nàixer i la segona és l’única acompanyant fidel que tindrem al llarg de la nostra efímera existència i que ens permetrà de conèixer-mos millor a natros mateixes.

Resulta que als divuit anys has de triar una carrera i donar per fet que durant tota la teua vida professional faràs sempre allò mateix. Si trobes un xic o una xica, hi festeges uns quants anys, després boda —que és l’amor de ta vida— fills, i així fins que la mort vos separe. Fins i tot per a les suposades realitats inamovibles hi ha l’expressió d’Això va a missa, per a designar allò que no admet discussió (i dit en terminologia catòlica, no debades és la religió més poc inclinada històricament a acceptar l’evolució i els canvis). A vore, ara tampoc no cal que mos eduquen en la pèrdua i el canvi constants i mos tinguen com a barallugues; n’hi hauria prou que se mos permetés de ser crítics i no haver de creure-mos a ulls clucs tot allò que és considerat fix, únic i inqüestionable.

Deia Rilke en una de les seues cartes enviades al jove poeta que de la mateixa manera que els humans mos havíem enganyat pel que fa al moviment del Sol (és la Terra que gira, no l’astre rei), també mos equivoquem constantment respecte al moviment del futur: “El futur resta ferm —diu—; nosaltres, però, ens movem en l’espai infinit”. Ben bé podria ser que este futur ferm fos una Catalunya independent i que aquells qui la desitgem i lluitem per ella mos estiguéssem movent al seu voltant per l’espai. Per què no construir un nou país? Quina veritat absoluta anacrònica diu que això no és possible? Quina constitució és perfecta i eterna? Ara que tant es parla de recosir, resulta que el que volem també és desfer costures, lo vestit ja mos va menut. Que no ens diguen que Ítaca no existix. Tampoc fins al 1492 no sabíem de l’existència d’Amèrica —les Índies occidentals, en van dir—, de la mateixa manera que no va ser fins a principis del 1800 que es va descobrir l’Antàrtida i ara tothom assumix amb total normalitat que hi ha cinc continents, com si sempre hagués estat així. Al llarg dels segles hem anat donant per bons descobriments o sentències i el mapa del món, lo físic i el polític, mos ha demostrat que els llibres de geografia també caduquen. I el món no s’acaba, ans al contrari. En comença una nova visió.

Deia Arthur Eddington, astrofísic britànic mort a mitjan segle XX, que “Einstein ha estat cridat a prosseguir la revolució iniciada per Copèrnic: alliberar la nostra concepció de la natura del cenyidor terrestre empeltat en ella per les limitacions de la nostra experiència, intrínsecament lligada a la Terra”. L’experiència mos ajuda a créixer, però agarrar-mos-hi com a un ferro roent mos pot fer perdre l’òptica. Per a sentir-mos completament vius i ferms i tindre una visió més exacta del nostre entorn polític i social hem d’adquirir i desenvolupar el sentit de la perspectiva. La majoria dels canvis culturals importants han estat més ben entesos a posteriori que no pas en l’època en què es van formular o descobrir. Quantes vegades no hem sentit allò d’”era una avançada al seu temps, va ser un incomprès”. Si d’art parlem, lo mateix Vincent van Gogh no va vendre cap quadre en vida i ara hi ha coes al Museu d'Orsay de París per a vore lo seu traç postimpressionista. Probablement assolirem la serenor personal i el ritme de caminada col·lectiva adequats quan sigam capaços de tindre a dia d’avui la perspectiva que ens vindrà donada més endavant, ni que siga per decantació o per osmosi. Els que menys s’adonen d’un canvi són aquells que el viuen; més encara si el causen. Siguem, per tant, autocrítics i exigents, però també condescendents amb natros mateixos.

Com la Terra, lo procés independentista gira en moviments de rotació —sobre si mateix, entre les forces republicanes i els seus matisos— i de translació —al voltant de l’estat espanyol, primer, i de l’esfera europea i internacional, després. Hem d’usar més lo telescopi que el microscopi. La coherència ha de poder ser coetània sense que se la titlle d’incongruent. Variar l’opinió no és pas cap retrocés si es mantenen arrels fortes. És evolucionar, transformar-se, acceptar. La coherència no és patrimoni de ningú. Que les veritats absolutes no són perennes. Que intentar fer govern no és vassallatge, com tampoc no es va considerar que ho fos presentar-se a unes eleccions imposades. Que Amèrica ja existia abans que el món occidental la descobrís. Que Copèrnic i Einstein són compatibles.