Hola, soc lo Delta de l’Ebre. No sé si sentireu prou bé la meua veu, tinc l’aigua al coll i em costa respirar. Estic malferit. Fa temps que reclamo atenció perquè em sento malalt, però sembla que al món de dalt, ara com ara, hi ha altres prioritats. Podreu construir carreteres de vuit carrils, avions supersònics i mòbils d’última generació, però potser no podreu salvar-me la vida. Em dessagno i en lloc de fer-me una transfusió, encara m’espremeu més en nom d’una cosa que anomeneu progrés.

Vaig nàixer fa uns quants segles i amb los anys me vaig anar fent gran gràcies al riu, als sediments i a una gent pagesa que m’habita, que s’estima la terra i que m’ha cuidat molt. He conegut tota mena de tronades i tempestes, d’oratge suau i benigne. Temporals n'hi ha hagut sempre, lo problema és que ara, amb lo canvi climàtic, lo riu feble i els llims retinguts als embassaments, ja no puc combatre amb la mateixa força ni en igualtat de condicions i amb cada llevantada la mar mossega i se m'emporta un tros. Un tros cada cop més gran. Un tros que no torna. Tinc los peus de fang i m’afono.

Soc lo Delta de l’Ebre, tinc los peus de fang i m’afono. Si abans la mar em llepava els peus, ara la sal ja em cou als ulls

Les persones que conviviu amb mi i m’estimeu, quan poseu lo rem a l’aigua, quan planteu arròs, quan correu descalços per les meues platges salvatges o quan claveu l’aixada, em feu pessigolles i m’agrada. Llavors, em feu riure com a un xiquet menut i la vida em renaix. Vos he sentit molt sovint manifestar-vos en defensa meua, cridant lo riu és vida i esbelegant-vos per ajudar-me. A totes, moltes gràcies. No sé, però, si amb això n’hi haurà prou. De tant en tant sento veus llunyanes que parlen de prendre mesures per a salvar-me i enfortir-me. Aleshores em sento feliç i em poso de color blau i de color verd i brillo i milers d’aus em saluden. Penso: ara sí, voràs com ara sí que et protegiran. Però passa el temps i res. Passa el temps i vaig reculant i m’ofego i l’aigua em devora i ja no sé on amagar-me.

La mar s’unfla i m’engoleix i el vent m’espenteja i em fa recular. Estic a la intempèrie. Maleïts tots aquells que ho hau permès, aquells que m’ataqueu, m’abandoneu, m’embruteu. Aquells que dieu que soc dinàmic i que, per tant, tot solet ja m’aniré recuperant, que la natura és sàvia, com si no fos la vostra mà artificial la que em fueteja. Enyoro les dunes que em protegien, lo riu ple de vida, lo far de Buda afonat sis quilòmetres mar enllà, la terra furtada, lo temps perdut. Hi ha ferides irreversibles, lo mal ja està fet i el meu dolor serà també vostre.

Soc un ésser viu, i com a tal respiro, sento, patixo, somric, estimo. Soc un món que es va desexistint. Soc patrimoni de tothom, però no tothom m’ha sentit seu i així és difícil que tinguen cura de tu. Si abans la mar em llepava els peus, ara la sal ja em cou als ulls. Esta ferida no sé si s’arribarà a tancar mai i la fesomia heretada de mons reiaios comença a desfigurar-se. La meua resiliència no sé fins quan podrà mantindre’s dempeus. Que la meua fragilitat vos face més forts als qui us quedeu. Sé que us trobaré a faltar. Tant de bo això no siga un comiat definitiu, però, per si de cas, parleu-li bé de mi als qui vindran, torneu als llocs on vam jugar junts, expliqueu que un dia vaig ser un paradís terrenal i busqueu sempre los meus fars entre la desolació i que la seua llumeta vos done esperança.