He dixat passar uns dies des que vaig escriure l'esquelet d'este article, perquè de vegades en cop calent amolles lo carro pel pedregal i en acabat potser et penedixes de la bromera inicial. Però no. Ha passat ja quasi una setmana d'ençà que vaig dixar reposar al calaix estes paraules i ara rellegint-me-les encara trobo que soc massa suau i tot, mireu lo que us dic. O siga que, si voleu seguir llegint, aquí va l'espòiler: he tret la destral. Però no pas perquè siga una persona violenta, no, és en defensa pròpia: en l'últim mes han assassinat una dona cada tres dies per violència masclista.
Un pare assassina ses filles, d'1 i 6 anys: Anna i Olivia. Ho fa només pel gust de fer mal a la seua exdona i mare de les xiquetes, perquè ella ha començat a refer la seua vida amb una altra persona. Com que no et puc ferir a tu directament, doncs vaig per allò que més estimes: les filles. L'amenaça dient-li que no les vorà mai més i ho complix. Les segresta, les mata, puja al seu vaixell —a Tenerife—, les posa dins d'una bossa de plàstic, les tira al mar i hi lliga una àncora perquè les restes baixen a mil metres de profunditat, a vore si així ni les troben tampoc. És com si a ella, a la mare, també l'hagués morta perquè ja no tindrà vida.
Només parir, Rocío va abandonar el seu company i pare de la criatura perquè ell era violent i li pegava. Mai no ho va denunciar oficialment per temor, però a casa d'ella n'estaven al cas. Quatre mesos després, ha estat assassinada pel qui fou la seua parella. Lo criminal, després de matar-la, la va esquarterar amb una motoserra que havia comprat per internet. Va escampar trossos del cadàver en diferents bosses de plàstic i el va repartir per diversos punts de la zona d'Estepa, a Sevilla, on residien. La jove tenia 17 anys i dixa orfe el bebè, de menys de mig any.
Fins a 27 dones van acusar Plácido Domingo d'abusos sexuals i de poder. La investigació va concloure la veracitat dels fets, reconeguts pel mateix tenor que, fa un parell d'anys, va haver d'acabar demanant perdó davant l'evidència. Fa pocs dies, en lo que ha suposat la seua reaparició als escenaris madrilenys, lo públic l'ovaciona durant 8 minuts abans de cantar i aquí no ha passat res. Aquell vespre, en l'acte al Teatro Real, Domingo —de 80 anys— és nomenat ambaixador honorari del patrimoni mundial d'Espanya. Olé. Este és lo regal al seu comportament i este és l'exemple que donem a la joventut: comportar-se de manera masclista té premi.
En l'últim mes s'ha assassinat una dona cada tres dies per violència masclista: és terrorisme, és una pandèmia i no hi ha presó ni vacuna que ho solucione
També en los darrers dies, El Cigala ha estat denunciat per la seua dona, que l'acusa de reiterats maltractes físics i psíquics. Quan el cantaor surt del tribunal de declarar i se li pregunta per què creu que es troba en esta situació diu: "Seguro que son los dineros, siempre quieren dineros las mujeres". Clar, deu ser això. Un maltractador no es mereix cap ovació ni cap guardó, per bé que cante. Reconec que a estes altures de la pel·lícula me costa molt separar l'artista de la persona i que m'és igual lo seu talent artístic si humanament és deixalla. Si ets un maltractador, tal vegada pots ser un bon cantant o actor, però no pots ser un bon pare i, en qualsevol dels casos, la societat no et pot tindre com a model de res.
Una altra dona es troba en estat crític després que la seua parella li clavés diverses ganivetades al tòrax i l'abdomen. La jove, de 38 anys, va ser trobada enmig d'un bassal de sang encara conscient, al replà del seu pis d'Amposta, i va ser a temps de poder explicar als Mossos d'Esquadra qui l'havia apunyalada: lo company, de 70 anys. I n'estic ja farta que mentre a ells se'ls ha de tractar de presumptes, elles ja són mortes o ferides de gravetat o amb les filles ofegades, sense cap opció de presumpció de res. Mentre l'assassí és un simple sospitós, la víctima no està presumiblement morta. La vida no és en condicional ni la mort és suposada. Cap presó no compensa un taüt.
En l'últim mes s'ha assassinat una dona cada tres dies per violència masclista. És un problema de tota la societat, però qui en paga les conseqüències, lo 99 per cent de les vegades, és la dona. És terrorisme, és una pandèmia i no hi ha presó ni vacuna que ho solucione. Cal més educació des de la base, des de les lletres infumables de les cançons que es fan sonar a la ràdio en bucle fins a les pel·lícules Disney que mos fan créixer i conviure en un món on lo paper de la dona no està en peu d'igualtat amb lo de l'home i la possessió i la cosificació s'assumixen com a rols habituals.
Mai més custòdies compartides amb agressors. Mai més desprotegir els infants per dixar-los en mans de monstres. Prou impunitat. Prou d'assenyalar la dona per no denunciar i més qüestionar el sistema que les abandona i la societat que no les ha pogut protegir. Amb una mescla de sorpresa creixent, ràbia continguda i convenciment orgullós, afirmo que soc una persona pacífica, però assumixo que darrerament he descobert que ja no soc pacifista perquè no sé què faria si em posen davant l'home que ha matat les meues filles. L'home que ha violat ma neboda. L'home que ha maltractat l'amiga. O potser sí que ho sé...