Amb les mateixes eines que tothom construïa melodies impensables i estremidores. Dotze notes sempre magistralment combinades com si en fossen milers. Era un mag de la música. L'oboè, lo clarinet i la flauta travessera quasi sempre feien acte de presència a les seues composicions més corprenedores i càlides. L'harmònica per a les pel·lícules de l'oest, i el piano i els violins, habitualment de rerefons per allà on ell passava. No és possible no commoure's amb los girs harmònics que creava. Tot allò que imaginava ho convertia en realitat a una partitura. Era com si amb la seua vareta de director dibuixés al cel serpentines impossibles. Les seues notes sortien del pentagrama i descrivien a l'aire línies invisibles, sense arribar a tocar mai a terra, com un angelet fugit del pistil de la seua flor, volant sense rumb definit.
Tenia aquell do de fer que només d'escoltar les cinc primeres notes ja sabies reconèixer la cançó i els ulls tardaven poc a brillar. L'oboè de ferma fragilitat al tema de La Missió, lo clarinet de fusta dolça a Cinema Paradiso. I els ulls ja et brillen. L'ocarina o el xiulet divertits i únics d'El bo, el lleig i el dolent, los violins fluctuants i tremolosos de Hi havia una vegada Amèrica. I la pell ja la tens de gallina. I el somriure s'escapa dels llavis. La peça Chi Mai, apareguda per primer cop a Maddalena, et fa contindre la respiració. Hi ha pel·lícules que mai no es podran dissociar de la seua música i bandes sonores que estaran per sempre lligades a unes imatges. Com un planeta i el seu satèl·lit.
Sense les seues bandes sonores seríem, simplement, uns altres
Si les seues peces instrumentals són joies, escoltades amb lletra en la veu de la portuguesa Dulce Pontes esdevenen focs artificials que esclaten com fulles de palmera omplint lo firmament i t'abracen sense remei. Menció especial al tema d'amor de Cinema Paradiso: Era uma vez um rasgo de magia. Dança de sombra e de luz, de sonho e fantasia... Quan ella baixa al greu del cor de vellut i quan s'atrevix a pujar fins a aquells aguts suaus i gràcils primer, plens de força després. I tot flota, com si no hi hagués gravetat.
Ennio Morricone va compondre més de 500 bandes sonores. Una xifra estratosfèrica. Al seu cap hi sobreeixien les tonades i quan ell mateix dirigia l'orquestra que les interpretava, lo temps s'aturava per sempre. I el veies marcant lo tempo discretament i tot estava a lloc. I tot brillava. Ell se n'ha anat i el seu llegat és lo millor dels regals, una bíblia de la música fins i tot per als no creients. Sense les seues bandes sonores seríem, simplement, uns altres. Si les notes musicals fossen estrelles i les poguessem unir entre elles amb línies com qui busca marcar les constel·lacions, lo dibuix resultant seria una meravellosa i eterna ondulació, com onades de mar sense aigua posant-li sal a la nostra vida. Un talent gairebé extraterrestre. Com vingut de l'espai.