Tan lluny i tan a prop alhora. Colpidor encara. D'on venim i on som. Sembla mentida. No sé com hem pogut assumir tant en tan poc temps. M punto Rajoy com a miserable titella i el seu 155. Pedro Sánchez, amb la pell de corderet, i la moció de censura guanyada i la seua advocacia de l'estat acusatòria. L'engany del gobierno más progresista de la historia que no té cap mena de respecte per Catalunya i encara mareja la perdiu amb una taula de diàleg que no té ni taula on seure ni vol dialogar. Esgarrifa't. Càmeres de tot lo món, lo procés en desenes d'idiomes. Quatre fiscals, la caspa, la gomina i les punyetes tacades de feixisme. Los dos primers capítols del documental 'El judici' revolen lo fetge. La nàusea contínua. Lo cinisme d'un estat opressor que reté ostatges per escarmentar el pensament de llibertat.

Lo documental 'El judici' mostra el cinisme d'un estat opressor que reté ostatges per escarmentar el pensament de llibertat i em pregunto per què s'emet ara

D'entrada, una mica farta del símil del xoc de trens que van per la mateixa via en direcció contrària. No, mire: per una banda hi ha un tren que intenta avançar democràticament cap a la independència -que no tens perquè compartir, és clar- i, per una altra, hi ha una màquina piconadora que sistemàticament mostra intolerància i violència, ja siga policial o institucional. La primera de les humiliacions fou haver de parlar en castellà al juí -no et pots expressar amb la teua llengua mare- a la qual la va seguir el fet que Vox es presentés com a acusació particular, la més gran anomalia del sistema: un partit que hauria d'estar il·legalitzat va començar allí a fer campanya i ara som on som, amb un PSC que per una banda els hi vol permetre tindre un senador per designació parlamentària mentre al mateix temps denúncia el vot del conseller Puig. D'esquerres, es fan dir.

Venim de l'Estatut aprovat en referèndum lo 2006 i de la sentència contrària del Tribunal Constitucional del 2010 i de l'assassinat del President Companys -jutjat a la mateixa sala que es va fer el juí del procés- i posats a tirar enrere, venim del Decret de Nova Planta aprovat pel primer Borbó de la dinastia, lo Felip predecessor del que va fer el discurs del 3 d'octubre. Del V al VI. Fastigosa manera de tancar un cercle. Sí, ni oblit ni perdó.

Encara ara no puc acabar de mirar sencera cap seqüència d'imatges de la violència policial de l'1 d'octubre. O giro el cap o m'emociono. Violència desproporcionada. Un dolor per sempre. Que durarà generacions. Revivint aquells dies encara fa més mal vore com estem ara. Com hem pogut normalitzar-ho tot fins a este punt? Que tenim presos polítics i exiliats des de fa tres anys i mig, que tot i sentir que es lluita mai no sembla prou, que sento la veu de l'alcaldessa Colau posada en calçador al reportatge, que la humiliació prolongada i programada es fa llarga i que mos caldria un revulsiu mobilitzador i estratègic, a la gent i als polítics. Que la ràbia i tristesa són grans però més gran és l'esperança i es fa llum en la figura de Jordi Cuixart.

A l'espera dels altres sis capítols, lo documental té l'atractiu de mostrar imatges inèdites de la cel·la, del trasllat dels presos i declaracions de diferents lletrats. Cert. Alhora, però, és un resum d'un juí que ja havíem vist i, de moment, no hi he descobert noves aportacions en este sentit o no hi sé trobar l'objectiu final. Vorem. Tampoc puc evitar demanar-me per què s'emet justament ara. I no és cap pregunta retòrica ni capciosa, de debò que m'ho pregunto. No tenim les respostes a tots els dilemes del nostre país, Catalunya, i seguirem equivocant-mos, ja ho sabem, però allò més proper a la perfecció fou l'1 d'octubre i com més mo'n allunyem, més difícil serà la victòria. No parlo ja de la forma, només. Me referixo a l'esperit, al convenciment. A la prèvia i a la dignitat. Sí, ganes de nous líders i ganes de revolta.