Lo 8 de març de 1944 avions soviètics van sobrevolar el camp d’extermini nazi de Ravensbruck, on estava presonera Neus Català. Ho van fer dibuixant números vuit a l’aire i volant ben baix. Va ser una manera de celebrar esta diada amb les dones, de mirar d’insuflar-los ànims en aquelles circumstàncies i moments tan horribles. Quan berenem juntes al seu poble, Els Guiamets (Priorat), Neus sempre m’explica que és l’únic record bonic que té d’aquell camp, si és que pot tindre-se’n cap, de record agradable d’una experiència com aquella.

S’apropa lo Dia Internacional de la Dona i esta anècdota sempre em ve al cap. Com de simbòlic o rellevant pot arribar a ser un dia. D’entrada, a este article no hi trobareu estadístiques ni xifres i no espereu tampoc que desdoble. És un tema que em posa una mica nerviosa, filològicament i conceptualment. Tots i totes. Companys i companyes. Amics i amigues. Usaré indistintament lo plural masculí i el femení i m’hi sentiré identificada en tots dos (espero que vatros també) i no per això seré més o menys defensora de la causa feminista.

Este és un dia que a poc a poc i entre tots hauríem de poder anar eliminant del calendari perquè voldria dir que ja no cal lluitar per la tan reivindicada igualtat. És cert que s’han fet importants avenços en este camp, però encara no són suficients. Estos avenços ens han fet retallar el desavantatge que les dones tenim respecte dels hòmens en diversos aspectes de la societat actual, però com que natros sortíem amb menys vuitanta punts, encara no hem arribat al zero, a la línia d’igualtat. Lo feminisme lluita per la igualtat, no per la discriminació positiva, però a vegades esta última és encara necessària per arribar a la primera. Mos toca remuntar, i costa amunt.

Considero que mos cal encara desaprendre moltes qüestions de gènere que vam interioritzar de menudes mentre creixíem perquè, com a éssers socials, fem nostres les idees des de la socialització, i la societat era —quan creixíem— i és —ara que seguim creixent— masclista, tot i que més llavors que ara. De tota manera, no sé jo si és que la societat és menys masclista que abans o és que ara almenys los casos de masclisme surten més a la llum pública, i per això les dades són les que són, perquè ja no callem. Ja no hi ha allò de “mi marido me pega lo normal”. Ja no hi ha normal que valga. Ara es denuncia. La primera victòria de qualsevol lluita és posar-hi el focus d’atenció. Posar-la damunt la taula i que se sàpiga que hi és. Altrament, es desconeix la realitat. Ara, sisquera, hi som.

Siga com siga, les dones hem evolucionat, però la idea de dona, la idea sobre el gènere, no. O almenys no a la mateixa velocitat o, si més no, intensitat. La meua professió, la música, no és aliena a la realitat actual de desigualtat. Com que la societat encara ho és, este món nostre musical i discogràfic també ho és, malgrat avenços notables i tot i que crec sincerament que és un dels gremis més conscienciats i on hi ha probablement menys diferències salarials per fer una mateixa faena. Entre les companyes del ram hi ha percepció de la situació i una voluntat amb lo reconeixement de la lluita feminista; probablement és dels sectors més compromesos, però llavors això no es transmet igual a les programacions. 

La primera victòria de qualsevol lluita és posar-hi el focus d’atenció. Posar-la damunt la taula i que se sàpiga que hi és. Altrament es desconeix la realitat. Ara, sisquera, hi som.

Crec que hi ha més dones artistes de les que es veuen i, per tant, no és tant un problema de quantitat o d’existència com de visibilitat. M’agradaria saber la dada del número de discos editats per dones —o en què participen dones— en relació amb la presència d’estos discos presentats després a festivals. En este sentit, cal destacar la tasca d’inventariat i reconeixement que fa l’exposició D’ONES, (R)evolució de les dones en la música, que es pot vore al Palau Robert. La mostra, comissariada per Helena Moret, del grup Enderrock, fa un repàs a un miler de dones en el món de la música del darrer segle i es pot visitar fins al 23 d’abril. Si som lo cinquanta per cent de la humanitat, com és que este percentatge no es reflectix en unes xifres similars al dia a dia laboral i social?

I tot i la millora, hem de parlar encara de micromasclismes, com ara que es tinga més en compte lo teu aspecte físic que la qualitat del teu treball. Llavors jo els dic: “Mira, xiquet, lo meu vestit és la veu; si no, m’hauria fet model”. I em consta que també passa en altres àmbits, com al Mobile World Congress, com s’ha sabut recentment, on es veu que una empresa asiàtica buscava becàries universitàries catalanes qualificades professionalment per després fer tasques d’hostessa i, un cop allí, se’ls demanava que pesessen cinquanta quilos o menys.

Després també hi ha aquells que quan arribes al lloc d’un concert i baixes de la furgoneta disposada a descarregar el material et pregunten: “Vens tu tota sola conduint des de Tortosa?”, i “fas tu lo muntatge dels altaveus sola?”, o  bé “i tu mateixa fas la música i la lletra?”. Se veu que això de poder ser autònomes i saber fer coses soles encara sorprèn. Per no parlar d’aquells que, com a motiu per no contractar-te, et diuen que és que els xics arrosseguen més públic, o quan, per no fer-te sonar a ràdio fórmules, argumenten que les teues lletres fan pensar (?) i que ells busquen alguna cosa més trivial. Esclar, no fos cas que féssem servir el cervell. Però este ja seria un tema per a un altre article.

Per acabar, només voldria reivindicar que jo no vull ser tinguda en compte només com a dona (o com a ebrenca, que la territorialitat massa sovint també és una variable de quota), sinó sobretot i simplement com a artista, com a persona que compon, crea i canta. No vull que se’m contracte per cobrir una quota femenina. Per a mi lo primer barem ha de ser de qualitat. Ni tractes de favor ni vetos. Normalitat, per favor. Una paraula tan natural, tan normal.