Quan vaig començar a escriure estes línies lo meu amic encara era viu. Ara, vos hauré de parlar en temps passat, un pretèrit que detesto. Ell ja no em reconeixia però el seu cos de 78 anys seguia ancorat a este món. Lo seu cap, malauradament, feia anys que se n’havia anat, però no prou lluny com perquè no li arribessen alguns records a través de la música. Lo meu amic, abans que la malaltia se li endugués la memòria com una riada s’emporta tot allò que troba a les vores, em va fer anar un dia a casa seua, a Deltebre, per a cantar-me una cançó que ell recordava de quan era xicotet. Es deia "Les festes de Buda", i va ser composta el 1948 pel mestre Itarte, del seu mateix poble.
Fa temps Joan i jo havíem passejat junts per l’illa de Buda, tros de terra rodejat de mar i riu, allí on lo delta de l’Ebre, triangle verd i blau, ja es fon amb lo Mediterrani. Ell me la va fer conèixer per primera vegada i em va fer de guia, ja que de menudet s’hi havia criat i després hi va passar tantes estones com va poder. Fins i tot en va escriure un llibre. Les enormes basses –los calaixos–, l’arròs serè, la gent arrelada, l’aigua als genolls, els imponents eucaliptus, l’anguila fumada. "Les entranyes de la pàtria abraçades pel gran riu", diu lo primer vers de la cançó. De fet, l’illa més gran de Catalunya, tot i pertànyer al terme de Sant Jaume d’Enveja, va arribar a tindre prou habitants com per a celebrar festes majors pròpies i tindre escola a part, per als fills dels pagesos que treballaven los arrossals. Amb motiu, precisament, d’aquelles festes extraordinàries, s’havia creat la cançó, a manera d’himne.
Allí, al pis de dalt de casa seua, vora l’Ebre, me la va cantar. Anava tancant los ulls per a buscar a les fosques aquell tros de lletra que només es troba a les palpentes del cervell. La vaig enregistrar amb una gravadora de cassette (imagineu-vos si en fa d’anys) i, posteriorment, la vaig arranjar i incloure al meu repertori perquè no es perdés esta part de la nostra història. A les presentacions del seu llibre, jo l’acompanyava amb la guitarra. Sense ell, esta cançó i les vivències que representa i explica, s’hauria perdut.
Prompte no podrem ni tornar als llocs per a recordar les persones perquè els indrets no existiran
Darrerament, ja quasi no es podia moure i es passava els dies com un moixonet, amb los ulls tancats, dins al niu. Vam descobrir que s’emocionava quan escoltava música amb auriculars. Era d’una enorme saviesa tendra. Els darrers dies, ja a l’hospital, estava encara més endormiscat que de costum i se sorollava ben poquet. Una tarda, però, fa quatre dies, li vam posar "Les festes de Buda". De seguida va obrir els ulls, intens lo gest, mirada afectuosa. Va reconèixer la cançó, la meua veu, la seua estimada illa. Després, se li van tancar les parpelles i va tornar al seu món. Els experts parlen de la memòria olfactiva com a l’última que els humans perdem. També la memòria musical és un misteri. Lo cap pot haver-se’n anat ben lluny però en sentir una olor o una cançó estimades, lo cervell –i el cor– retornen per uns instants al temps present. Recordo ara els berenars amb Neus Català, al Priorat. A les darreries de la seua vida tenia alguna llacuna de memòria però se la sabia sencera –i el cantàvem juntes– l’"Emigrant". Lo seu cos de més de cent anys encara trobava la llumeta dins la foscor del cervell envellit.
Diu la dita que cada vell que mor és una biblioteca que crema. Cada vegada que una persona gran marxa s’emporta amb ella una part de la nostra crònica com a poble, més encara si la memòria li és segrestada abans d’hora per una malaltia degenerativa. S’endú un tros del lloc d’on venim, especialment si aquell lloc i la seua tradicional manera de fer també s’està esgotant. Un lloc que desapareix, metafòricament i física. La crisi climàtica està fent que el Delta de l’Ebre s’afone un mica més cada dia i que la regressió se mos menge les platges i l’illa de Buda que tant estimava Joan s’estigue ofegant a pressa feta. Este món físic que s'ensorra davant dels nostres ulls té també una vida al darrere, al costat, una història, una gent que li canta, que la viu. Estem perdent un món que prompte no serà ni de terra, ni de fang i l’aigua, que és vida, portarà la mort d’un espai que desapareix tristament, sense voler. Per això, quan mor un amic, lo plorem a ell i a la terra que ja no és i que està dixant de ser. Prompte no podrem ni tornar als llocs per a recordar les persones perquè els indrets no existiran. I haurem de reconstruir la vida d’una terra onírica sense el testimoni dels qui ja no mos la podran explicar.