No sé on vaig llegir que el viatge perfecte és circular: de l’alegria de marxar a la joia de tornar. Sempre he pensat que només es pot ser molt d’un lloc com més d’altres indrets ets capaç de sentir-te. Arrels fortes, sí, i a la vegada resistents al trasplantament. Només si estimes molt lo teu raconet de terra pots entendre que algú altre s’estime lo seu trosset de la mateixa manera. Los amics de Txarango fa un any i mig que se mouen pel cor de la terra, recorrent lo món amb les seues cançons vitals i humanes, un espill de com són ells. Los testos s’assemblen a les olles. I després de quilòmetres i vivències, lo cos i el cor los demanen un descans. Una esponja s’ha de xopar per a poder tornar a amerar i remullar. Lo dissabte passat van fer l’últim concert de la gira, la seua última actuació en molt de temps i va ser al festival Esperanzah. Quin millor nom i lloc per a un grup d’amics músics que en transmeten amb la seua actitud davant la vida.

Al darrere l’escenari les sensacions són contradictòries. "Per una part em sento feliç perquè este any i mig ha sigut increïble, per una altra tinc certa tristesa perquè s’ha acabat", em confessa l’Alguer. I els ulls blaus li brillen i mos abracem llargament i a estones mos sentim bategar el cor de l’altre. Una fluvioabraçada sempre va bé, li dic jo. Energia i sinceritat. I somriem. Poca estona abans estàvem fent la reunió prèvia al concert amb tots ells i els col·laboradors de la nit: ordre de les cançons, quan sortirem a l’escenari, quina cançó farà cada u, que si esta la presentaré, que si a esta altra caurà confeti del sostre. Tic, tac, tic, tac. I tothom emocionat amb ganes ja que comence tot. "Esta estona entre el final de l’assaig i l’inici de l’actuació és la que se’m fa més llarga, ara ja pujaria a l’escenari", confessa Pau, lo guitarra, entremig d’una altra abraçada de riu (clar, és de Móra d’Ebre, no ho oblidéssem!).

Difícilment seran considerats cançó d’autor ―d’entrada, perquè a l’escenari en són deu!― i també perquè potser algú voldrà catalogar-los de música comercial (com si això, per si sol, fos pejoratiu) però per a mi no són només companys de faena, són amics i els sento cosins germans pel que fa a l’estil: d’alguna manera també fan música d’autor perquè donen la mateixa importància a la música que a la lletra i amb lo missatge de les seues cançons i la seua honesta manera de fer miren de canviar el món i ho aconseguixen. I obren finestres i se les creuen i quan les obrin t’hi conviden perquè tu també pugues aportar-hi la teua mirada i com més ulls serem, millor hi vorem. Los Txarango més que un simple grup de música són un projecte social, un exemple de la transversalitat de la cultura, una cooperativa sense ànim de lucre que amb cada partitura contribuïxen a millorar el seu entorn i així anar fent taca d’oli i això, xiquets, en los temps que corren, és un regal. I que vulguen compartir-ho amb amics a l’escenari, un privilegi. S’apropa l’hora i fem una rotllana, mig a les fosques, ells i alguns dels convidats. Rodegem amb los braços l’esquena dels companys, concentrant-mos, cap acotxat, mirades de reüll, guinyades. Ara mans al centre, com si fóssem los radis d’una roda de bicicleta i lletregem alhora lo nom del grup a ple pulmó: Txa - - ran - - go! I ara més ràpid, Txa- ran- go! Tx-ran-go! Fins que les mans dixen de tocar-se les unes amb les altres i pugen al cel. Ha arribat l’hora. Obriu les portes!

Hi ha pobles que pugem muntanyes per a reclamar llibertat i n’hi ha d’altres que trauen l’exèrcit al carrer per a celebrar lo seu dia nacional. Maneres de fer

Lo concert va avançant i arriba el moment de recordar que si agafem l’horitzó potser podrem assolir la llibertat. Lo moment de recordar la vergonya que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart porten un any a la presó. Un any. Sembla ahir que amb l’amic Cesk Freixas cantàvem "Què volen aquesta gent?" al bell mig d’una Diagonal plena de candeles i de gent estabornida i commoguda per la brutalitat repressiva de l’estat espanyol. I la cançó que va nàixer per a aquell primer d’octubre s’ha acabat reconvertint en un himne també per a la llibertat dels presos polítics i els exiliats. I amb les companyes de Les Kol·lontai sortim a l’escenari i les milers de persones que s’hi veuen a baix comencen a embogir quan sonen les primeres notes dels metalls: parà barà parà barà, ta ta ta ta... Lo baix d’Àlex marca el batec. "Gent de mar, de rius i de muntanyes, ho tindrem tot i es parlarà de vida!". I vistos des de dalt feu tots tant de goig que costa respirar. Busco amb la mirada lo lloc on sé que es troba la meua amiga i l’assenyalo tot i que no la veig i mentre Sisco i jo mos mirem emocionats i feliços, micro en mà, lo vestit groc que porto gira com les seues rastes quan ballem. "Qui treballa la terra se la mereix", canto alegre, i torno a agafar aire per a dir encara més fort: "Lo poble mana, el govern obeeix!" i milers de goles m’hi acompanyen a l’uníson i saltem tots alhora. I ara, quan ho canto, em sento un mica de cada, tant del poble com del govern (i depén del panorama, a vegades més d’un que dels altres) i em costa per igual ser raonablement crítica com no ser-ho. Però canto i canto perquè això de cap de gabinet de la consellera de Cultura és lo que ara faig, però cantautora és lo que soc i el matís del verb és important (i de les dues coses me’n sento orgullosa). I les cames ballen i salten com si no se’n recordessen que al matí estaven a l’altra punta del país, a més de 1.300 metres, fent lo cim per la llibertat al Tossal del Rei, entre Tortosa i Beseit. Ja veus, hi ha pobles que pugem muntanyes per a reclamar llibertat i n’hi ha d’altres que trauen l’exèrcit al carrer per a celebrar lo seu dia nacional. Maneres de fer.

I com aquell qui no vol la cosa, lo concert s’acaba. Ja? Com pot ser! I després de la pluja de confeti de la que parlàvem a l’assaig (encara en tinc la casa plena i quin fart de riure al recordar com li bufàvem les tecles del piano a Sergi perquè pogués tocar tranquil, que se li quedaven colgades de paperets!) i després d’una foto de família immensa, i després de ja no poder estirar més la vetlada, los Txarango mos recorden que podem comptar amb ells en l’últim sospir de la nit i el primer alè del dia. Un dia que primer no volíem que comencés i ara no volem que s’acabe. Baixades les escales de l’escenari, quan els llums s’apaguen, una munió d’amics s’abraça, mos abracem, mig en silenci, mig en sospirs, en grup, de tu a tu, de tres en tres. Alguna llàgrima mesclada amb la suor de qui s’entrega a cada concert. No calen mocadors, los besets a la galta eixuguen les llàgrimes. "Vaig per a afeitar!". No m’importa! I mentre imagino que no sé si aquella nit l’emoció vos va dixar dormir gaire, només puc dir-vos que jo us recordaré constants a través dels dies tendres i quan tot s’enlaire vindré a buscar-vos perquè jo mai, mai, mai, mai seré feliç com ho vaig ser aquella nit, compartint escenari amb vatros, cantant-li a la vida. Perquè els moments són irrepetibles. Perquè les gràcies són més que infinites i perquè cada lluna a l’aigua que em trobe la ballaré amb vatros fins que decidiu tornar d’este viatge-parèntesi circular. Llavors, com un meravellós regal, seguirem parlant de vida.