Un examen de consciència sota el braç

Les úniques persones ucraïneses que havia conegut fins a això que aquí us explicaré van ser dues noies ortodoxes, a França. Era l’estiu del 2014. M’hi vaig fixar perquè duien els cabells lligats amb cintes dels colors de la bandera ucraïnesa. Quan em llegiu ja farà una setmana de l’esclat de la guerra a Ucraïna i potser us passa el mateix que a mi: adonar-vos que no sabeu gairebé res d’aquest país que avui omple tothora els informatius. Per no saber-ne res, potser no en sabíeu ni el nom del president, ni els colors de la bandera. Tot això ha canviat ràpidament i pel pitjor dels motius possibles, però, malgrat tot, del poble ucraïnès en sabem ben poc. És aquest el pretext per què aquesta setmana vaig sortir a buscar la comunitat ucraïnesa a Barcelona: volia saber qui són, on es troben i quin és el seu estat anímic, vista la cruesa de la situació. I així ho vaig fer.

La primera parada va ser la parròquia de Sant Josep i Santa Mònica, a l’inici de la Rambla. És una de les poques parròquies barcelonines on s’hi diu missa en ucraïnès els diumenges. Actualment és un punt de recollida de medicaments per al conflicte. Ben d’hora ja se sent des del carrer l’obrir i tancar de caixes i el crec-crec dels precintes, així que vaig suposar que ja eren desperts i operatius. Hi vaig entrar. Una noia em va comentar que tenia la mare a Ucraïna, que no havia pogut marxar malgrat la situació, que ella no podia anar-se’n de Catalunya perquè tenia dos nens molt petits. Mentre això passava, una altra noia no perdia el temps i em donava el mòbil perquè hi apuntés el meu número, que volia passar-me el llistat de medicaments que els convenen per si tenia un moment i podia comprar-ne, aprofitant que visc al costat. En aquests ucraïnesos envoltats d’icones religioses hi vaig reconèixer l’adrenalina que dona el voluntariat, com una empenta que els propulsava a concentrar tots els seus esforços cap a un únic objectiu: enviar paquets d’humanitat als qui els ha tocat viure una situació deshumanitzant. Mentre hi vaig ser no van parar d’anar amunt i avall ni de donar-se indicacions. Em van recordar que fer el bé també pot ser addictiu. Els vaig comprar allò que em demanaven i vaig enfilar Rambla amunt.

Quan el fred de la guerra t’arriba als ossos, la comunitat, la tradició, el sentiment de pertinença o la solidaritat poden escalfar l’ànima com ho fa la fe

Segona parada, plaça Catalunya. El bust de Francesc Macià anava acompanyat d’una bandera ucraïnesa. Sota unes pancartes de la cara de Putin amb bigotet sospitós hi havia l’Ostap Petrushchak, un dels ucraïnesos que des del 26 de febrer fa vaga de fam. Vam xerrar una mica. Aquesta segona conversa em va servir per trobar paral·lelismes amb tot el que m’havien explicat les noies de la parròquia. La mare de l’Ostap se n’havia hagut d’anar a Ucraïna a cuidar l’àvia de l’Ostap, que acabava de patir un ictus. Ell ha deixat de menjar per solidaritzar-se amb la seva gent. No creu en Déu, explica, però no deixa d’anar a missa perquè valora la tradició i és allí que se sent acompanyat per la seva comunitat. Que sense creure en els fonaments que expliquen l’existència de les esglésies l’Ostap se sentís acollit en un entorn religiós em va semblar insòlit, però comprensible. Quan el fred de la guerra t’arriba als ossos, la comunitat, la tradició, el sentiment de pertinença o la solidaritat poden escalfar l’ànima com ho fa la fe. Aguantant-me la plorera premenstrual, els vaig desitjar sort a tots i me’n vaig anar.

Tercera parada, consolat ucraïnès a Barcelona, gairebé a dalt de tot del carrer Numància. No vaig entrar-hi perquè volia veure la gent, i la gent era a fora fent cua, fumant i parlant. L’ambient era tens com una mala cosa i em va costar trobar algú disposat a obrir-se una mica. Ben aviat se’m va acostar la Lilly, una senyora ucraïnesa de Blanes que volia saber si jo era una espia russa. Vaig riure, però ella m’ho preguntava de veritat. Professora de rus en una acadèmia, em va dir que ja no li venia de gust parlar rus i que estava molt agraïda al senyor Xavier, el farmacèutic de Blanes que els havia regalat una caixa de medicaments per enviar al seu país. La desconfiança inicial va obrir pas a la conversa d’amigues. Vaig entendre el meu paper. La Lilly volia que l’escoltés i assegurar-se que entenia què passa, perquè sabia que el pitjor enemic del patiment és l’oblit i la irrellevància. És per això que de vegades ens tornem monotemàtics quan coneixem algú estranger que mostra un cert interès per alguna situació que creiem injusta al nostre país. Mentre sentim que el nostre patiment importa, conservem l’esperança de poder revertir la situació que el perpetua. Ella també tenia la mare a Ucraïna. Amb els ulls negats, em va agafar del braç i es va acomiadar de mi. Todo lo que está pasando duele mucho.

De les guerres en surt el millor i el pitjor de la nostra espècie. El que jo vaig veure dilluns a Barcelona és la personalització del costat bo d’una situació que, sense aquesta gent, de bona no en tindria res. Sense l’ímpetu dels joves que endrecen medicaments, sense la fermesa de l’Ostap i sense l’esperança de la Lilly, i de tants com ells, no hi hauria ningú que defensés la parcel·la de vida enmig de la mort. Sense bondat no hi ha humanitat. Dilluns vaig sortir a conèixer els nostres ucraïnesos i vaig tornar a casa amb un examen de consciència sota el braç.