Cada eclosió d’un nou lideratge és deguda a la unió de dues variables: les qualitats i el context. Les qualitats són allò que fa que algú pugui aprofitar idòniament el seu context per erigir-se en líder, així que l’una sense l’altre no acaben de funcionar del tot. El context no ha de ser res gaire més específic que una guerra o una crisi política perquè, en aquesta necessitat col·lectiva, els lideratges guareixin la desorientada general. A casa nostra, ho escrivia la setmana passada, la crisi són moltes crisis: una de lingüística, una d’anímica, una de projecte de país, una de generacional. Fins i tot una de cultural. Quan progressivament renuncies als teus objectius per estalviar-te els costos que pugui tenir la derrota, no només deixes de guanyar allò que havies promès guanyar, sinó que també hipoteques allò que havien guanyat els qui t’han precedit, perquè t’has rendit. D’aquí només en poden néixer el desengany i el sentiment de traïció, que a cada renúncia amplificaran el seu eco fins a tancar del tot la cúpula de frustració ambiental que és el nostre context. En aquest context, Joan Laporta i Estruch. 

Laporta dona més que victòries esportives: el president del Barça dona autoestima, dona amor propi i dona orgull

No cal ser un apassionat del futbol ni un gran entès en política per veure que ara mateix Joan Laporta lidera més que un club. El Barça és avui un projecte col·lectiu que il·lusiona i esperança fins i tot els qui el futbol no ens ha fet mai ni fred ni calor. Laporta té autoritat perquè ha estat capaç de capgirar el seu propi context de frustració i ho ha fet donant victòries a la gent. Són victòries que tenen valor perquè no estan enverinades, no són fruit ni d’una renúncia prèvia ni d’una negociació que només té com a objectiu oferir-nos engrunes maquillades. No són la gestió del mentrestant, són la valentia d’assumir els costos d’anar a l’arrel d’allò que creus que és el problema i decidir arreglar-lo sense pedaços. És per això que ara mateix Laporta dona més que victòries esportives: el president del Barça dona autoestima, dona amor propi i dona orgull. I en un país amb un context com el nostre, això el converteix en un líder. 

Cada vegada que algú guanya el que sigui sense renunciar a la seva catalanitat, tots guanyem una parcel·leta d’orgull, perquè entenem que tampoc no ha renunciat a la nostra, entenem que no ens ha negat. Ens va passar amb el triomf d’Alcarràs a la Berlinale i ens passa ara que el Barça masculí de futbol torna a guanyar partits, el Barça femení és el millor del món i ens dona el plaer de la superioritat moral de trencar rècords d’assistència a l’estadi. Mentrestant, Joan Laporta tanca un acord amb Spotify en què la condició és que l’aplicació estigui disponible en la nostra llengua. Això va bé perquè ens serveix de recordatori, però també va bé perquè serveix de mirall: cada cop que algú guanya el que sigui sense renunciar a la seva catalanitat, la victòria assenyala als qui han cregut que hi havien de renunciar per tal d’assolir èxits. Joan Laporta té autoritat i credibilitat perquè, en l’essència de la seva falta de complexos, no s’avergonyeix d’ell mateix, i ens fa sentir que tampoc no s’avergonyeix de nosaltres. Ens explica que guanyar i ser català poden anar de la mà, i que està disposat a establir aquells límits necessaris perquè se’ns respecti, i a assumir-ne els costos. El respectem perquè sentim que ens respecta, i això feia temps que no ens passava, fins i tot als qui no seguim de gaire prop el futbol.