L'article 6 és l'únic dels 169 de la Constitució espanyola que parla explícitament dels partits. En ell es diu que són la via fonamental per a la participació política, quan és ben sabut que durant anys han estat pràcticament l'única, encara que també és cert que, ara que semblen compartir aquesta funció amb altres elements, aquests apunten pràctiques populistes i confuses. Aquest article diu també que expressen el pluralisme polític, però durant dècades més aviat el van reduir al no-res, ja que la variant d'Hondt del nostre sistema electoral de democràcia representativa feia molt difícil que els partits minoritaris poguessin treure el cap de l'aigua més enllà del pla testimonial. I, per descomptat, hem d'acceptar amb moltes reserves que els partits es presentin, com afirma el text constitucional, a la formació de la voluntat popular, ja que el que constatem de forma reiterada és que defrauden les expectatives dels seus votants quan incompleixen el seu propi programa electoral.
La Constitució els exigeix a més que la seva estructura i funcionament siguin democràtics, sense especificar en què consisteix aquesta obligació, però la vigent llei de partits polítics, que reconeix que són associacions privades que tenen incidència en l'arquitectura constitucional, diu que els seus dirigents hauran de ser elegits mitjançant sufragi universal lliure i secret, intentant amb això emular les eleccions que es realitzen als diversos nivells de governança del país. I dic emular perquè si de les eleccions locals, autonòmiques i generals sabem que la victòria està directament relacionada amb els recursos economico-mediàtics que se'ls pugui dedicar, de les eleccions al si dels partits podem dir el mateix.
Però analitzem, doncs, el grau de qualitat democràtica d'unes de primàries. Quina candidatura té més probabilitat de guanyar? L'anomenada candidatura "oficial", també anomenada més despectivament "de l'aparell". I per què té més probabilitat de guanyar? Perquè el mateix partit la proveeix de les dues matèries del triomf: informació i diners, una cosa que fa la cursa desigual des del principi. Hem d'assumir que condicionarà el nostre sistema polític futur el que es decideixi tan poc democràticament dins d'aquest i de tots els altres partits. Perquè en tots ells la pantomima de les primàries transcorre per les mateixes vies, sense, per cert, el menor rigor de fe pública en la proclamació dels seus resultats.
Es diu en la Llei de partits polítics que podrà ser declarat il·legal el partit que vulneri els principis democràtics, mitjançant, entre d'altres el foment o la legitimació de la violència com a mètode per a la consecució d'objectius polítics
Les primàries dels partits no responen a les exigències constitucionals i legals, i, de fet, sigui dit de passada, tampoc no sembla que les que puguin haver estat més democràtiques donessin millor resultat que les manipulades en benefici de l'aparell. En qualsevol cas, tampoc no són gaire democràtiques certes pràctiques que, sobretot utilitzades per partits que s'arroguen la "radicalitat democràtica", se solen emparar en la llibertat d'expressió, com si aquesta no tingués cap altre límit que el que no li agrada a qui l'esgrimeix. L'assalt i intent d'ocupació de la seu del PP per membres d'Arran, amb una diputada i un exdiputat al capdavant per acabar d'adobar el despropòsit, és una altra manera de violentar la democràcia. Es diu en la Llei de partits polítics que podrà ser declarat il·legal el partit que vulneri els principis democràtics, mitjançant, entre d'altres el foment o la legitimació de la violència com a mètode per a la consecució d'objectius polítics. No pot ser més senzill, ni més compartit pel comú dels mortals, per més que s'hagi criticat la llei que l'enuncia. I no pot utilitzar-se cínicament la idea que aquesta violència només respon a la violència institucional o del mercat capitalista, expressions molt estimades i utilitzades pels grups antisistema, perquè la gran diferència entre aquestes violències i aquella és que sobre aquella no hi ha cap dubte, no és una metàfora, ni una cosa que depengui de la nostra ideologia o la nostra concepció del món. La violència física és la que condemnem sempre (aquests que l'han exercit mentre se les donen d'antibel·licistes), la que condemnem qualificadament quan s'exerceix sobre el vulnerable, o quan cau sobre una minoria, ens sigui aquesta minoria simpàtica o no.
No és el procés per la independència el que ha quedat danyat en l'assalt a la seu popular. Més que res el que ha quedat malparat és el Govern de la Generalitat i, en última instància, Catalunya, en la mesura que té aquest tipus d'activisme com a actor preferent a la presa de decisions, com condicionant últim del tempo i les formes del debat, com amo i senyor del PDeCAT i d'ERC. O és que hauríem imaginat aquests dos partits, amb tradició de govern, amb responsabilitat institucional, capaços de formular un "o sí, o sí" si no fos per l'ombra allargada de la pitjor cara de l'autoritarisme (la que diu exercir-lo per a l'alliberament del poble) que ha estat capaç de generar el país?