Va parlar i potser no va ser (o sí?) el millor favor que li hauria pogut fer al procés, però jo crec que va ser positiu per a la ciutadania, per a la credibilitat de la política i per a la seva imatge futura, perquè l'únic que va fer el ja exconseller Baiget va ser dir la veritat, més ben dit, dir el que pensava en veu alta, per a escarni dels qui diuen una cosa en públic i una altra de diferent en privat, i per a teràpia de grup dels que en aquestes hores decisives, tenint alguna cosa a perdre, pensen que la revolució no els concerneix, o almenys que no els surt a compte. I, sí, es podria argüir que l'heroisme consisteix a projectar-se més enllà d'un mateix en la consecució d'unes metes que potser serviran només a les generacions futures. Doncs bé, d'això justament pretén anar el que segueix.

Baiget diu que està disposat a arriscar la llibertat, però no el patrimoni, en una mala intel·lecció del que per als seus és realment important. Pensa Baiget que podria anar a presó sense el greuge que, en canvi, significaria privar la seva família del suport reportat pel seu patrimoni. No sé si la seva escala de valors és molt encertada, però el que sí que sé és que els qui l'han llegit ho han fet conscients que, arribat el moment suprem en una revolució, l'heroïcitat consisteix a sacrificar el que veritablement ens importa, es digui llibertat, seguretat, vida, riquesa, benestar dels éssers estimats o honor. No sempre es compleix la regla, però en general les revolucions les protagonitzen amb la seva carn els qui no tenen (creuen que no tenen) res a perdre.

Que la llei del referèndum és un despropòsit normatiu que se suma a molts altres ho saben fins i tot els seus autors

Baiget ha dit algunes altres coses interessants que molts pensen i pocs expliciten, abans de ser defenestrat per un dels seus a instàncies d'alguns dels altres: per exemple, que té dubtes sobre la consecució del referèndum de l'1 d'octubre tal com és concebible jurídicament parlant en un Estat de Dret, i tenint en compte la força que, diu, i ha de ser cert, conserva aquest Estat en el qual Catalunya s'ubica. Bé és veritat que des de fa relativament poc temps, la incidència de la legislació internacional en matèria de drets humans en els Estats de la Unió Europea s'ha enfortit extraordinàriament per efecte de la incorporació al seu dret primari de la Carta Europea de Drets Humans, però Europa és una unió d'Estats i és òbvia la interpretació en aquesta clau que han dut a terme tots ells del terme "autodeterminació" en la mesura que no ho preveuen a les seves Constitucions. Amb més felicitat apareix el vocable en l'àmbit de Nacions Unides, que ho reconeix a l'inici de la seva Declaració de Drets; però no s'ha d'oblidar la rellevant dada que es diguin "Nacions" i no Persones unides. Per això el text legal ad hoc (i excepcional) que vol ser la regulació de l'1-O parla de la llei de claredat canadenca per justificar l'esdeveniment, encara que el que l'esmentada llei digui és que s'han de resoldre d'alguna manera apories entre majories i minories molt estables i determinades d'un Estat, precisament per la impossibilitat d'apel·lar a un dret a l'autodeterminació que només es pot reconèixer als pobles oprimits. I és que, pel que sembla, Baiget es compta entre els qui pensen que Catalunya no és una colònia.

Que la llei del referèndum és un despropòsit normatiu que se suma a molts altres ho saben fins i tot els seus autors i, tanmateix, això no nega la seva eventual capacitat per revelar-se com a part d'un procés constituent, en el cas que la força dels fets acabés creant, sense oposició real d'aquest Estat que Baiget considera fort, una Constitució generada en una declaració d'independència, basada senzillament en més sí que no. És aquesta la paradoxa de les normes constitucionals sobiranes, que arrenquen del no-res jurídic. I encara que és evident que tots els passos presents estan mancats de legalitat, i amb seriosos dubtes es pot parlar de la mínima legitimitat tenint en compte les xifres poblacionals absolutes, tot és possible. Possible, sí, encara que la seva probabilitat sigui directament proporcional a la quantitat de roba que porti posada l'emperador.