En aquests moments, es dona la curiosa paradoxa que els qui mai no donen la cara, però sempre volen untar la pomada suposadament guaridora de tots els mals, sembla que aposten per la unió de qualsevol cosa que tingui aparença de catalanisme en un esguerro estètic el fons ètic del qual els sembla irrellevant, fins i tot si és contradictori. La major part dels comentaristes i les cròniques periodístiques sobre les eventuals aventures amoroses entre les forces avui extraparlamentàries que d'una manera o altra s'omplen la boca amb la paraula Catalunya, advoquen per la unió de totes elles en un totum revolutum al qual, només en el cas que aconsegueixin anar de la mà, auguren suports i diners per dur a terme la campanya en unes ja imminents eleccions.
Amb aquesta aposta incondicional per la suma s'evidencien dues coses: per descomptat, fins a quin punt qui no dona la cara és valent rere el parapet, però, sobretot, quanta vacuïtat hi ha en una societat civil que sap i ha patit el desastre del procés, però no fa escarafalls que hi hagi gent en aquesta amalgama que continuï parlant de la independència de Catalunya com si fos quelcom assumible a mitjà o llarg termini. La realitat ha demostrat el contrari i la realitat és tossuda, però la irreflexivitat de segons qui és encara més gran.
L'electorat al qual es dirigeix la unitat del catalanisme està fart d'enganys, i si no confia en ells, es quedarà a casa. Ja sabem quin resultat produeix això en el nombre d'escons de cada partit, i quines forces polítiques se'n beneficiaran
Sí, penso que també hi haurà qui observi que les trampes al solitari es donen ja entre les mateixes forces en lliça, i la demostració és que un partit que s'afirma no independentista, Units per Avançar, fantasiegi amb la idea de compartir candidatura amb el PNC, com si això del seu declarat independentisme fos un brindis al sol. Al cap i a la fi, els de Pascal parlen de dur a terme un referèndum quan s'acordi amb l'Estat, un Estat que, es posi com es posi Unidas Podemos (que tampoc no es posa de cap manera en aquest tema), no pensa obrir la capsa de Pandora, malgrat que aquest és el govern amb més aprenents de bruixot de la història d'Espanya. Taules de diàleg, plurinacionalitat i més bla-bla-bla...
Tanmateix, aquest no és el principal problema. La qüestió més important és el paper que un conglomerat així hauria de jugar en el futur, si, com resultaria previsible i desitjable, l'amalgama decidís contribuir a la governabilitat del conjunt. Qui confiarà en un grup en el qual té veu constant i potser predominant un partit que manifesta que el seu desig més íntim és deixar de formar part d'aquest país en el govern del qual participa? Potser si no fos predominant, potser si constés de forma residual, podria entreveure's un cert sentit en la suma, sotmès a control de la resta i expulsat del grup si el traís. Però apunta maneres i reivindicació de jugar un paper protagonista que, per la seva visibilitat, generaria problemes de credibilitat en la resta i un front obert a l'atac des de les posicions contraposades.
La unitat del catalanisme no pot jugar-se en aquest camp, no pot vendre's a aquest preu. No una altra vegada. Altres forces catalanistes, com Lliures, que aquesta tarda celebra la seva V Conferència, que des de la seva fundació reivindica aquesta unitat amb un ideari ideològicament i territorialment clar, en el qual l'obediència catalana del partit no els fa, com li ha passat al PNC, renegar de la imprescindible lleialtat constitucional, haurien d'ocupar aquest espai central en què la resta confluís. Però cal que els que tant empenyen des de les bambolines deixin de jugar a l'ambigüitat que ens ha conduït a aquest laberint. La pròxima partida no pot jugar-se així, perquè aquest electorat al qual es dirigeix la unitat del catalanisme està fart d'enganys, i si no confia en ells, es quedarà a casa. Ja sabem quin resultat produeix això en el nombre d'escons de cada partit, i quines forces polítiques se'n beneficiaran. Imaginen qui seran els primers a queixar-se?