El Govern d'Espanya sembla que sempre té presents els seus dos projectes estrella en relació amb la cultura de la mort, qui sap si per l'aliança amb Unidas Podemos, o potser perquè, espero que sense adonar-se'n, hagi recuperat l'esperit d'aquell PSOE que va caracteritzar l'etapa final de la Segona República. Pot ser que siguin també cortines de fum i escàndol rere les quals ocultar eventuals barbàries econòmiques, com la pujada d'impostos o l'atorgament de subvencions a amics i futurs benefactors de portes giratòries, això últim com sempre i en qualsevol partit (i si no, que ho diguin a la colla de ministres col·locats de consellers). Però també podrien ser veritables objectius programàtics amagats rere la cortina de fum mortal i por que genera la pandèmia. En tot cas, tenen entitat en si mateixos tant el canvi en la llei de l'avortament per garantir que una adolescent menor d'edat pugui accedir a la sala d'operacions amb més facilitat que a un estanc, com la regulació de l'eutanàsia, també anomenada eufemísticament de dret a una mort digna.
A les dones embarassades se les deixa gairebé en tot abandonades a la seva sort, fins i tot a aquelles que segueixen endavant amb la gestació en un país en el qual encara no s'entén ni tan sols egoistament la importància de la natalitat per a la supervivència del sistema. A les que volen renunciar a l'embaràs els han de dir que eliminar la vida és un dret per calmar la consciència i així es treuen un problema de sobre educadors i progenitors que han fracassat, acompanyants que volen continuar amb la seva vida sense afegir un problema o les mateixes noies implicades quan s'espanten amb les noves responsabilitats i l'estisorada a les expectatives dels seus somnis. Res a dir de la decisió individual de cadascú, però sí molt dels qui propicien que, alçant-lo a la categoria de dret, diuen a la dona (i sobretot són elles les que ho diuen) que en solitud existencial assumeixi el risc físic i la repercussió psicològica que li pugui provocar, a més d'obviar que en la qüestió hi ha participat un altre a qui només se li dona joc si la mare assenteix. Se'm dirà que l'avortament clandestí o només per a rics sempre ha existit, però això no justifica adjudicar al fracàs una aparença de dret. No som lliures per mutilar-nos i sí per avortar com si fos una operació de cirurgia estètica?
Si tots som iguals, i les nostres vides tenen el mateix valor, la possibilitat de morir dignament hauria de ser la mateixa, això és, de poder acceptar el final de la vida en pau
En l'eutanàsia el problema és força més trist, perquè exercir aquest "dret" significa assumir el final de l'esperança: per la insuportable gravetat del dolor o la sensació inapel·lable de ser una càrrega, un destorb o una inutilitat al final de la vida. Invàlids i inútils es degueren sentir els qui van ser seleccionats i rebutjats per la seva edat en els pitjors moments de la pandèmia que no acaba, causant a més una erosió psicològica terrible en els qui van haver de decidir. Per això pretén el governant donar naturalitat al sentiment de desinterès per la vida que es genera en qui es veu a si mateix com un destorb. Fer-ho per llei resulta més convenient, econòmicament sostenible, socialment assumible.
Ens hem atipat de dir que la vida humana és un valor per si mateixa i que no és lícit discriminar per la nostra condició personal o social, però sembla que val menys un octogenari que un adolescent, i una cosa semblant passa amb un fetus si la seva mare no està entestada que arribi al món. Però de la mateixa manera que quan arribem, també quan ens n'anem hi ha maneres diferents d'afrontar els trànsits, o si més no l'acompanyament dels protagonistes. Respecte a qui se n'ha d'anar, es pot pensar en una manera diferent d'afrontar el final que no sigui dir al malalt o postrat en fase terminal que estem esperant que desallotgi el llit. És possible, és factible i dona uns resultats extraordinaris, es tracta senzillament (encara que no sigui simple) de donar a aquestes persones unes cures pal·liatives d'acord amb el seu valor com a ésser humà, i als seus familiars, l'acompanyament necessari, tasques totes elles en les quals el voluntariat, sempre altruista i admirable, adquireix un paper de recíproca ajuda i creixement personal.
Això és el que ha decidit fer la UIC-Barcelona a través de Cuides, la seva clínica universitària de cures pal·liatives, construint i investigant a més en un tangible de justícia social, ja que pretén estendre-ho, si compta amb el suport d'una societat civil compromesa, més enllà dels qui poden pagar-se aquesta cura en el comiat i aquest acompanyament d'aquells que envolten a qui se'n va. Perquè si tots som iguals, i les nostres vides tenen el mateix valor, la possibilitat de morir dignament hauria de ser la mateixa, això és, de poder acceptar el final de la vida en pau, dotant-la també llavors del seu ple valor, la qual cosa sens dubte evita voler aproximar aquest final, que és el que considerem normal en qualsevol altre moment de la nostra existència. Avui m'enorgulleixo de formar part del projecte global de la UIC, i col·locar Cuides aquí, a la pàgina que aquest diari em brinda quinzenalment, és la meva manera d'expressar-ho. Així que gràcies també a ElNacional.cat per fer-ho possible des de la llibertat amb què sempre hi escric.